Els catalans ja no fem gràcia

L’espanyolisme com a ideologia ha maldat per educar la població espanyola –a través del sistema educatiu, els mitjans de comunicació i els partits polítics— en l’existència d’un arquetip basc primari i rude, i d’un arquetip català fenici i disposat a negociar sobre la base de la pela. Durant decennis, la majoria dels catalans van (o vam, com vulgueu) combregar amb un imaginari catalanista fill de la Renaixença, amb un país petit i endreçat, qualificat d’oasi i on una exprimera dama podia afirmar, després de perdre unes eleccions: "és com si ens haguéssin entrat a robar a casa". Això no impedia que, perquè els sortissin els números, els dos grans partits espanyols haguessin de pactar en un moment o altre amb partits catalans o bascos.

 

Des de Madrid, ara les coses es veuen diferents. El PNB ha superat la temptació Ibarretxe i s’ha instal.lat en la sensatesa constitucional, mentre els catalans han perdut l’oremus, segons l’explicació que donen els polítics espanyols i la majoria dels periòdics i canals televisius. La qüestió catalana s’ha convertit en un dels principals temes de conversa a Madrid, almenys segons expliquen els meus amics. Fa pocs anys, dels catalans se’n feien acudits o se’ls engegava, de tant en tant, la cavalleria mediàtica. Anestesiats per la doctrina oficial, l’escàndol de la família Pujol els va permetre creure, durant uns mesos, que allò del catalanisme era una ensarronada per a ús intern i una estratègia per esgarrapar alguna concessió, en els palcs o cenacles de la capital, per part dels qui eren “fills d’algú”. Amb el temps, els més intel.ligents s’han adonat que la mobilització d’aquests darrers anys no és un gest teatral. Al capdavall, a Madrid, també hi ha moltes persones que dubten de la legitimitat d’institucions com la Corona o com el Tribunal Constitucional, però no saben què fer-ne ni si hi poden fer alguna cosa. La diferència amb els catalans és que tenim un projecte alternatiu i una base demogràfica per dur-lo a terme. És per això que els catalans ja no fem tanta gràcia, per no dir que no en fem gens ni mica.

Publicat a SEGRE el 8 de gener de 2017

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me