EL WHATSAPP I ALTRES HERBES

Jo també vaig confiar, durant uns anys, en el poder emancipador d’internet, en l’emergència d’un paradís d’empoderament i cooperació, i en un programari i un maquinari que semblaven capaços d’obrir-nos les portes d’un món millor. En l’actualitat, sense arribar a l’escepticisme tecnològic, m’he tornat  molt més prudent i crític, en relació a l’anomenada intel.ligència col.lectiva d’internet. Sobretot pel que fa a les xarxes socials, em fa l’efecte  que estem regalant un excés d’informació personal –a canvi d’una mica de companyia i de reconeixement—, i això no només facilita la vigilància del que fem i opinem, sinó que proporciona moltes dades sobre el nostre potencial com a consumidors.

No sé si estareu o no d’acord amb mi, però crec que la més exposada de les aplicacions “intel.ligents” amb què ens hem dotat és el WhatsApp, o serveis similars. Tenen una certa utilitat però també són amplificadors sorollosos i incessants –recordeu la famosa tarda de l’apunyalador de Lleida i els rumors estúpids que es van divulgar?–  i en una font d’estrés i conflictes, per a algunes relacions: discussions interminables, interpretacions conflictives dels silencis i del temps de resposta…

Tinc la impressió que no estem dissenyant tecnologies o gadgets per fer alguna cosa, sinó que comencem a fer determinades coses per la senzilla raó que tenim els recursos per fer-les. Hi ha alguna altra explicació per a conductes com la de les persones que van fotografiar (i difondre a través de Whatsapp) el cos d’una menor d’edat, morta en un accident de trànsit, a les Valls de Valira? En aquest cas, sembla que la policia ha pogut actuar amb diligència i eficàcia, però l’arrel d’aquesta mena d’abusos que poden arribar a constituir un delicte greu es troba –si més no, en part—en la convicció que és gratis i immediat, que tothom ho fa i que, al capdavall, tot el que pot ésser fet amb la tecnologia de què disposem ha de ser fet, sense cap mena de restricció moral o ètica.

Publicat a SEGRE el 28 de febrer de 2016

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me