El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me