Educació i simulacre

En els darrers 30 anys, s’ha produït una revolta dels rics contra els pobres i s’ha anat imposant, en paral.lel, un argot neoempresarial que recorda la Neollengua d’Orwell. Fa pocs dies, el professor Jaume Aulet, de la UAB, publicava un post carregat de raons i d’ironia explicant que la seua universitat el convidava a seguir uns cursos de formació docent sobre temes de la mena de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC» i «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants». Heu de saber que es tracta de realitzar cursets que permeten sol.licitar, després de fer molta paperassa, “trams” per millorar lleument el sou. El Dr. Aulet se sorprenia, d’entrada, per les nombroses faltes d’ortografia del programa dels cursets i es preguntava, després,  “però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi?”

Notegraphy

A partir d’una experiència que pot semblar anecdòtica, crec que al que el meu col.lega es refereix, sense dir-ho, és a la manera insidiosa com s’ha anat estenent  a Europa, des de les primeres mesures preses pel thatcherisme, una cultura “ràpida” i adaptada per a consumidors inundats d’informació mal digerida. La burocràcia i la política –en podem dir el sistema— han colonitzat la cultura i el seu següent objectiu és l’ensenyament superior, cosa que ja afirmava l’acadèmic i eurodiputat lituà Leonidas Donskis; i val a dir que no era cap radical, sinó un liberal de centredreta. Potser hauríem de fer-li cas, plantar-nos per revindicar un canvi d’orientació, per denunciar allò que és només un simulacre –hi ha molta activitat aparent, però no passa mai res, com deia Baudrillard— i per redescobrir els valors essencials i bàsics de l’educació.

Publicat a SEGRE el 4 de desembre de 2016

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me