Des de la maduresa

Les societats cultiven  tòpics que són un reflex de la ideologia dominant. Repetim incessantment un tòpic i acabem convertint-lo en una veritat com un temple. D’aquí a poques setmanes, coneixeré  un nou grup nou d’estudiants que tenen entre 19 i 23 anys , i ells em coneixeran a mi. Aquesta experiència “encara” em sembla emocionant i renova la meua convicció que tinc la sort de treballar fent el que m’agrada i m’inspira. Amb aquests nois i noies, acabarem algun dia parlant d’un dels tòpics més arrelats, en els darrers temps: la hipotètica pèrdua de l’anomenada “cultura de l’esforç”, i descobrirem la paradoxa que s’amaga darrere el reconeixement –en àmbits públics i privats— de tenir una joventut excepcionalment ben preparada, com si aquesta preparació els hagués plogut del cel, sense passar cap pena.  

 

El discurs de la cultura de l’esforç inclou una dosi de narcisisme, per part dels que hem arribat a la maduresa. Quan es fan grans, algunes persones queden més convençudes que mai de la seua importància. Se senten millors i més dignes de respecte i reconeixement. A d’altres, els passa el contrari. Exerciten la compassió, deconstrueixen el seu  ego, són capaços de sortir del joc infinit de l’"a favor" o "en contra"… Quan nosaltres érem  joves, créiem que els vells es lamentaven del deteriorament de la vida perquè els ajudava a acceptar la seua mort. Ara que ens hem fet grans, correm el risc d’enfurismar-nos en veure com  els joves aplaudeixen petites millores, mentre s’obliden de la barbàrie insondable d’aquest món. ”Jo no dic que les coses hagin d’empitjorar a la força; dic només que si les coses empitjoressin els joves no se n’assabentarien. Els vells temps eren bons perquè nosaltres érem joves i perquè ignoràvem què ignorants poden ser els joves.” La conclusió no és meua, sinó de l’escriptor Julian Barnes. La trobareu en El lloro de Flaubert, un assaig de lectura apassionant, una magnífica combinació de ficció i de fets reals, que no em cansaria mai de revisitar.

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me