Del rumor a l’amenaça

En aquesta campanya, hem escoltat més opinions i amenaces que fets. Si alguna vegada els fets van ser sagrats, fa tant de temps que gairebé ni ens en recordem, i ara no em referiré precisament als mitjans de comunicació, sinó al sector eocòmic i al sistema financer. Els patrons d’algunes empreses (Freixenet, Pronovias, Almirall) han jugat a teledirigir el vot dels seus treballadors; les declaracions del president de la Comissió Europea han estat voluntàriament mal traduïdes; el president del Banc d’Espanya –teòric garant de l’ortodòxia econòmica i de la neutralitat política— ha anunciat la imminència d’un “corralito” i  dues  patronals bancàries (CECA i AEB) han amenaçat d’abandonar Catalunya, en el cas que s’esdevingui la independència. No és menys cert que una d’elles, el BBVA, es va fer ràpidament enrere, un cop el Col.legi de Metges de Barcelona li va recordar subtilment que gestionava més de 12.000 comptes bancaris de metges catalans.

És sorprenent que el sector bancari espanyol, que arrossega un greu problema d’imatge i de prestigi (preferents, blanqueig de capitals, falsificació de llibres, sous estratosfèrics i corrupció en la crosta directiva) encara tingui humor per posar-se a fer de bruixot electoral. Realment algú es pot imaginar que si Catalunya s’independitzés, els integrants d’aquestes patronals tancarien les seues oficines i renunciarien als dipòsits dels milions de clients catalans que tenen? La meua impressió és que les cúpules d’aquests entitats subestimen de manera crònica el criteri del seus clients i els continuen tractant com a estúpids mereixedors d’ésser enganyats, enlloc d’afrontar el dèficit de credibilitat que continuen acumulant i que algun dia els pot acabar passant factura.

En tots aquest casos, el rumor com a eina instrumental tradicional en el debat polític ha estat desplaçat per la mentida o l’amenaça. Ara bé, així com el rumor és anònim, la mentida i l’amenaça exposen la identitat col.lectiva o personal dels seus perpetradors i, al capdavall, poden propiciar una reacció en sentit contrari que aquests no havien previst ni sospesat suficientment.

Publicat a SEGRE el 27 de setembre de 2015

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me