Cultura?

En els darrers 7 o 8 anys, hem assistit a una disminució constant de les inversions en l’àmbit de la cultura i l’ensenyament, per part de totes les administracions. Fins i tot s’ha estroncat el recanvi generacional assegurat per les jubilacions. Pel que fa a l’ensenyament, n’hi hauria d’haver prou de citar una frase de Derek Curtis, expresident  de la Universitat de Harvard: “si creieu que l’educació és cara, féu la prova amb la ignorància.”

Pel que fa a la cultura, la situació és encara pitjor. Deia el pintor Joan Pere Viladecans que ningú no guanya unes eleccions per ser més culte o educat o per tenir un ideari de coneixement, art i pensament. Els mandarins de la cultura (gestors, comissaris…) cobren sous relativament bons –i em sembla molt bé—però el nombre d’escriptors, artistes o músics que podien viure fent la seua feina ha experimentat un descens vertiginós, en els darrers anys. No només s’ha encongit el pressupost, mentre es fan elogis hipòcrites de la creativitat i l’emprenedoria, sinó que ha augmentat el dirigisme, s’ha reduït el diàleg i la majoria de les administracions han optat per fer una política d’aparador i fumigar entreteniment, des de les pantalles i als carrers.

            Segons Toni Puig, tres són els enemics actuals de la cultura actual: la franquícia, la “parctematització” i la diversió com a objectiu principal. En canvi, la cultura requereix –entre d’altres coses– un mínim esforç compartit. No és un reallity, ni una tertúlia. No sempre és sexi ni divertida. Brecht deia: “si la gent vol veure únicament coses senzilles, no hauria d’anar al teatre; hauria d’anar al lavabo.” Cultura no és tampoc celebrar aniversaris, presidir sopars o oficiar elogis fúnebres.

Algun dia les nostres administracions culturals s’adonaran que els ciutadans creatius i solidaris haurien de ser l’objectiu principal de la seua feina? Algun dia algú fara el primer gest seriós per començar  a emergir sortir de la mesquinesa imperant?   

Publicat a SEGRE el 10 de juliol de 2016

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me