Com la vida

Vam enterrar ma mare el mes de juny de 2014, el mateix mes que al meu pare. A mitjans de noviembre, en anar a retirar les flors pansides que havíem col.locat per Tots Sants, del nínxol on están enterrats, em vaig trobar un ramet d’espígol, lligat amb una tija molt prima d’heura.  Era de la mena de ramets que a la meua mare li agradava fer quan anàvem al camp o que nosaltres li féiem, a Torre-serona, en els darrers anys. Qui el podia haver deixat? No ho vaig saber mai. Precisament pocs dies abans de la seua mort havíem  fet un tomb amb ella i havíem resseguit el romer, el timó, l’espígol… Li continuava agradant, a la meua mare, collir-ne un pessic i ensumar-los, però cada cop li havia de recordar el nom de la planta, i després li explicava que tots aquests noms me’ls havia ensenyat ella, quan jo era un infant.  

 

Hi ha un poema molt senzill, de Rosalynn Carter, que puc traduir molt lliurement dient  que en aquesta vida hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d'algú, els que han tingut cura d'algú, els que tindran cura d'algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d'ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa forma part de la nostra condició humana i de l'experiència de la vida, tant si ens resulta consoladora com si no. Schelling atribuïa a l’existència humana una tristesa ineludible i fonamental. Deia que “el pensament és estrictament inseparable d’una malenconia profunda i indestructible”, com si un vel de tristesa planés pel damunt del pas de l’homo a l’homo sapiens. O potser la vida és senzillament com una novel.la: “un mirall que hom passeja per una carretera. Tan aviat reflecteix als vostres ulls l’atzur dels cels, tan aviat el fang dels tolls de la carretera”, en paraules d’Stendhal.

Publicat a SEGRE wel 29 de gener de 2017

Share Button

Autor: Miquel Pueyo París

Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de sociolingüística i política lingüística de la Universitat de Lleida, i ha estat vicedegà de Comunicació Audiovisual de la facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, entre 2001 i 2004. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (tres d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa”, “Rovira i Virgili” i “Josep Vallverdú”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, president del Consorci per a la Normalització Lingüística, de la Comissió de Toponímia i del TERMCAT. Des del 18 de setembre de 2007 fins al 12 de gener de 2011 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida i vicepresident del Consorci del Montsec, càrrec des del qual va posar en marxa el Parc Astronòmic Montsec. Des d’aquest dia, s’ha reincorporat a l’activitat docent a la Universitat de Lleida com a professors de l’àrea de coneixement de Comunicació Audiovisual i Periodisme, i ha assumit la direcció de la Càtedra de Periodisme i Comunicació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Follow Me