El 155, al Museu de Lleida. Crònica de l’11 de desembre de 2017

El Museu de Lleida és l’únic museu que explica què va ser la Franja, al llarg dels segles d’existència del bisbat de Lleida històric –és a dir, fins que el nunci Lajos Kada i la Conferència Episcopal Espanyola el van esquarterar, l’any 1995— i, durant aquests dies, no són pas pocs els lleidatans que el visiten per acomiadar-se de la col·lecció tal com és en el moment d’escriure aquest comentari. En l’actual situació política, que les peces de Sixena fossin adquirides legalment entre 1983 i 1994 no té cap importància; ni tampoc que hi hagi peces de Sixena a Madrid o a Saragossa; ni, menys encara, en tenen els recursos presentats a darrera hora. Les decisions de l’executiu espanyol no són casuals. Algunes de les conseqüències de l’aplicació del 155 recauran sobre el patrimoni de la ciutat de Lleida i tindran més a veure amb la política que amb la justícia.

  • Si voleu seguir la crònica de la jornada, aneu a

https://storify.com/MiquelPueyo/el-155-al-museu-de-lleida

Share Button

Esteu disposats a esforçar-vos? Correu als meus alumnes de primer

Enguany he tingut, a primer de Comunicació i Periodisme Audiovisuals, un grup gran, de gairebé un centenar d'alumnes. L'experiència ha estat complexa, ambivalent i no sempre satisfactòria. En enviar-los l'últim correu electrònic del curs, pocs dies abans de tancar les actes, he volgut compartir amb ells unes reflexions. Em permeto de compartir-les ara amb vosaltres. Gràcies i bon cap de setmana!

"El fet d’aprendre és complex i exigeix un compromís actiu. En el món en què vivim, no n'hi ha prou amb l'esforç, però sense esforç no podem reeixir en res. És essencial assumir la condició limitada i vulnerable de cadascun de nosaltres, no amagar els defectes ni imputar els propis errors als altres. L'esforç prolongat al llarg del temps és l'únic que pot donar resultats. De vegades, però, ni tan sols amb esforç s'aconsegueixen les fites que anhelem, perquè ens manquen capacitats naturals per poder desenvolupar determinades habilitats. No tots ni totes tenim facultats per fer de tot i, a més, no podem pensar que ho arribarem a fer sense esforç. No hi ha cap personatge rellevant en el món de l'art, la cultura o l'esport que hagi assolit les cotes d'excel·lència que té en el seu respectiu àmbit, sense una immensa dosi de tenacitat i de constància en el treball. Les capacitats ens vénen donades i cal que les acceptem i les desenvolupem en el màxim grau, però l'esforç és el que ens permet aprofitar al màxim el potencial humà que tots portem a dins.

Permeteu que m'acomiadi temporalment de vosaltres amb unes paraules que no són meues, però que comparteixo. El seu autor és Jan Anguita, enginyer de telecomunicacions i terapeuta:

Esforçar-se és mirar el món que ens envolta, amb totes les dificultats que té, i dir-se a un mateix: jo penso lluitar per la meva felicitat, i la de la gent que estimo, i no pararé fins que ho aconsegueixi. No em rendiré mai, i no acceptaré res que no sigui la plena felicitat. Cal molta més força per fer això, que per treballar deu hores al dia.

Així que, la gran pregunta és: estàs disposat a esforçar-te de veritat?

Share Button

Educació i simulacre

En els darrers 30 anys, s’ha produït una revolta dels rics contra els pobres i s’ha anat imposant, en paral.lel, un argot neoempresarial que recorda la Neollengua d’Orwell. Fa pocs dies, el professor Jaume Aulet, de la UAB, publicava un post carregat de raons i d’ironia explicant que la seua universitat el convidava a seguir uns cursos de formació docent sobre temes de la mena de «Com convertir les nostres activitats d’ensenyament i avaluació en problemes competencials, autèntics i professionalitzadors», «Direcció TFG/TFM en emprenedoria en TIC» i «La importància del feedback i el feedforward en l’avaluació de les competències dels estudiants». Heu de saber que es tracta de realitzar cursets que permeten sol.licitar, després de fer molta paperassa, “trams” per millorar lleument el sou. El Dr. Aulet se sorprenia, d’entrada, per les nombroses faltes d’ortografia del programa dels cursets i es preguntava, després,  “però no hem quedat que la nostra feina és educar? Per entendre com funciona el sistema, no pas per adaptar-s’hi de bones a primeres, oi?”

Notegraphy

A partir d’una experiència que pot semblar anecdòtica, crec que al que el meu col.lega es refereix, sense dir-ho, és a la manera insidiosa com s’ha anat estenent  a Europa, des de les primeres mesures preses pel thatcherisme, una cultura “ràpida” i adaptada per a consumidors inundats d’informació mal digerida. La burocràcia i la política –en podem dir el sistema— han colonitzat la cultura i el seu següent objectiu és l’ensenyament superior, cosa que ja afirmava l’acadèmic i eurodiputat lituà Leonidas Donskis; i val a dir que no era cap radical, sinó un liberal de centredreta. Potser hauríem de fer-li cas, plantar-nos per revindicar un canvi d’orientació, per denunciar allò que és només un simulacre –hi ha molta activitat aparent, però no passa mai res, com deia Baudrillard— i per redescobrir els valors essencials i bàsics de l’educació.

Publicat a SEGRE el 4 de desembre de 2016

Share Button

“Paisatge, país, pàtria. Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible”. Presentació del llibre d’Ignasi Aldomà a Tàrrega

PRESENTACIÓ DE PAISATGE, PAÍS, PÀTRIA. JOSEP VALLVERDÚ I EL PONENT IMPRESCINDIBLE, D’IGNASI ALDOMÀ. TÀRREGA, 23 de novembre de 2016.

Gràcies a tots i totes per la vostra companyia; a Pagès editors, a Josep Vallverdú i especialment  al meu company Ignasi Aldomà per la confiança de posar en les meues mans una part d’aquesta presentació. L’ignasi (nascut a El Poal ,l’any 1955) és professor de geografia a la Universitat de Lleida i la seva labor professional i docent inclou una gran varietat de temàtiques i registres. És un estudiós de les transformacions del món rural en les darreres dècades del segle XX i també ha estat un participant actiu en la transformació de la ruralitat i les comarques de Lleida a través del Manifest de Vallbona.

 

JOSEP VALLVERDÚ JOSEP VALLVERDÚ

 

Quant a Josep Vallverdú, em permetreu de començar recordant breument que he tingut la sort de conèixer molts vallverdús: l’hortolà; l’amic dels animals (en la seua vida i obra, plena d’una commiseració per les criatures que demostra, en paraules de  Shopenhauer, que “una compassió per tots els éssers vius és la prova més ferma i segura de la conducta moral”; el  Vallverdú que ha estat un testimoni de Ponent i un lluitador, en els anys de la dictadura i posteriors, per la seua integració en el conjunt català, però que no sempre s’ha sentit còmode en aquesta missió, una mica empipadora, d’ésser “l’home de Lleida”; també, finalment, el Vallverdú que ha estat un orientador de la realitat catalana, un pedagog  i un mestre d’aquella història que el franquisme ens havia escamotejat. Per a aquest  Vallverdú que s’ha anat fent i que hem anat coneixent, al llarg dels anys –parafrasejo amb una certa llibertat afirmacions seues–, escriure és com respirar; escriure és l’única cosa que li agrada tant com viure, i la seua llengua és la seua pàtria.

L’Ignasi Aldomà ha escollit per a la seua anàlisi una estructura que crec que funciona força bé, sobre la base d’un triangle constituït per tres angles: la relació de l’home amb la terra, la seua acció política, i els pensaments i creences que en constitueixen l’impuls. La longevitat de Vallverdú, la diversitat i la magnitud de la seua obra permeten afirmar objectivament, com podem llegir en el capítol que clou el llibre que presentem avui, que  “el catalanisme republicà de Josep Vallverdú basteix un pont entre la Segona República i, potser, la segona transició o la independència”. Jo crec que no hi ha ningú a Catalunya –almenys, del relleu del nostre autor—que pugui simbolitzar millor i que hagi escrit tant i d’una manera tan interessant sobre aquest dilatat període històric. Mig en broma –però d’una manera que s’entén prou bé–,  a aquest Vallverdú fill de la terra, que encara ha dormit a la pallissa i s’ha amagat a les golfes on es guardaven els sacs d’ametlla, Ignasi Aldomà li diu: “heu viscut el final del neolític.”

Cito textualment, l’entrevista d’Anna Sáez, realitzada conjuntament a Ignasi Aldomà i a Josep Vallverdú, publicada el 27 d’octubre d’enguany a SEGRE . Vallverdú hi diu, entre d’altres coses: “La consciència de terra la tenia de petit, perquè sempre vaig alternar la vida a la ciutat de Lleida amb les estades d’estiu a Sant Martí de Maldà. Sentia que formava part d’aquest món rural i m’hi fixava, encara que fos amb ulls de nen. De totes maneres, va ser després de viure molts anys fora de Lleida que em vaig adonar que a Llevant no coneixien res de Ponent. Sempre et trobaves algú que et preguntava si vivies en un mas. En certa manera, les Proses de Ponent van sorgir de la necessitat de voler explicar el territori.”

Un cop dit això, jo no puc estar-me citar Claudio Magris –parlant de paisatge i d’escriptura era gairebé inevitable–, en el seu meravellós Danubi, quan afirma que la “no contemporaneïtat” és una de les claus de la història i de la política, i de la dificultat d’entendre prou bé determinats episodis. Magris escriu: “la persona que té deu o quinze anys més que jo no pot entendre que l’èxode d’Ístria després de la Segona Guerra Mundial per a mi formi part del present, tal com jo no puc entendre realment que per ell els anys entre el 68, el 77 i el 81 es divideixin en èpoques diferenciades i diverses, mentre que per mi se superposen i s’alineen com les herbes que ondulen en un prat.”Doncs bé, Vallverdú és qui més ha ajudat, a moltes generacions, a superar no només l’ocultació que practicava el franquisme, sinó també els reptes que planteja aquesta “no contemporaneïtat”.

Citaré ara l’Ignasi Aldomà quan diu, en relació a Ponent –aquesta denominació que posa tan nerviosos alguns polítics de la ciutat de Lleida– : “vindria a ser com una gran comarca amb una certa dificultat de transició perquè de vegades costa de reconèixer. Potser a la Vall del Corb o en alguns punts de la Segarra no s’hi senten prou, de Ponent. (…) El vincle l’ha de crear Lleida i quan la ciutat no exerceix aquesta capitalitat sobre el territori el concepte es dilueix. El Ponent té una identitat física molt clara però la capital ha de reconèixer la plana perquè funcioni com a territori. Ponent no és un concepte administratiu. És un concepte d’autoreconeixement. Hi pot haver límits lingüístics, geogràfics… Ponent ha de ser qui s’ho faci seu. És un concepte espiritual. Si els d’Alcampell s’hi senten còmodes, benvinguts siguin.”

És veritat. Té tota la raó. Quan –per contra— la ciutat de Lleida es refugia darrere els murs de la centralitat administrativa; quan pretén imposar una capitalitat més aviat burocràtica que no pas oberta generosament al seu entorn; quan aspira a fagocitar el Segrià i actua, en la pràctica, com una capital comarcal, mentre presumeix de ser la capital de la val d’Aran; ras i curt, quan vol manar i absorbir, més que no pas liderar i atreure, incorre en una greu irresponsabilitat i posa en evidència una notable inseguretat pel que fa al seu magnetisme, a les seues oportunitats i al seu atractiu. No dic que aquesta sigui l’actitud majoritària dels lleidatans i de les entitats i col.lectius de la ciutat, però sí de la classe dominant que acapara –ni que sigui pagant un alt preu a les imposicions de C’s i del PP—el poder polític a Lleida. I no fo dic jo. En paraules textuals de Josep Vallverdú, “Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i de serveis, no ha aconseguit atreure i influir la regió que l’envolta. Aquest estiu vaig estar uns dies a la Provença i allà no hi veuràs una teulada que faci panxa, una façana que no estigui pintada o un carrer sense flors. Això pot semblar superflu però els detalls són importants per resultar atractiu.”

Novament en paraules de l’Ignasi Aldomà, “arribats a la dècada de 2010 i amb els tambors d’una renovació o refundació democràtica en marxa i amb la reivindicació de la independència de Catalunya al carrer i a les institucions, la lectura de Josep Vallverdú recupera una interpretació i unes propostes que ens tornen a qüestionar sobre l’on som i on anem.” Aldomà no únicament s’ha enfrontat a la profusió, la diversitat del Vallverdú escriptor, amb l’objectiu de posar ordre, analitzar i interpretar les seues aportacions geogràfiques i paisatgístiques, sinó que també l’ha relacionat amb Pla, amb Gaziel, amb Sagarra i ha relacionat amb l’obra de Vallverdú la de les generacions posteriors –de Manuel Lladonosa a Xavier Macià–, amb les quals ha conviscut i que han reconegut el seu mestratge. Certament, com Aldomà adverteix, el paper de les elits intel.lectuals o de la universitat s’ha reduït notablement, tant aquí com a tot arreu, de la mateixa manera que –afegeixo jo— la influència dels mitjans de comunicació convencionals minva i es qüestiona la legitimitat d’una manera de fer política, en el context de la postmodernitat global.

En el moment actual, Catalunya afronta una possibilitat històrica de refundació democràtica per la via de l’accés a la sobirania plena, però no està en absolut gens clar quin serà el desenllaç d’aquest repte; si sabrà incorporar les aspiracions del precariat, si podrà recuperar una certa confiança entre les persones i d’aquestes envers les institucions econòmiques i polítiques. La vida econòmica i la vida política no es poden sostenir sense una certa confiança entre les persones i d’aquestes envers les institucions.

Si hi ha esperança –i penso que estem obligats a mantenir-la, encara que només sigui perquè la desesperança és moralment incorrecta i estem, en certa manera, obligats a resistir contra el mal— és també, en part, perquè continuem pensant, escrivint i parlant, com ho ha fet Vallverdú durant anys i com ho fa l’Ignasi Aldomà, en aquest llibre. Per acabar, permeteu-me que citi una coincidència entre Vallverdú i un altre il.lustre savi longeu, el sociòleg Zygmunt Bauman, quan diu, en un dels seus llibres:   “No he après cap altre mode de vida més que l’escriptura. Un dia sense escriure em sembla perdut, avortat, traït. Sóc incapaç de pensar sense escriure i sóc més lector que escriptor. La meua curiositat es nega a jubilar-se.”

 

 

 

 

 

Share Button

La Gran Bandera de la Diversitat Cultural

Durant uns dies, tothom qui ha volgut ha portat teles i retalls de roba de qualsevol mida o color al vestíbul de l'edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida. Han servit per cosir una bandera (mida XXL), que es penjarà el 14 d'octubre a la façana del Rectorat i que donarà el tret de sortida, l'endemà, a la jornada El DIA D: Àfrica com mai no l'havies vista, una iniciativa de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL i la Fundació Ferreruela Sanfeliu. El video l'han realitzat Anna Pifarré i Clàudia Darder, dues estudiants de les que col.laboren en l'organització de la jornada.

La iniciativa de la Tere Recarens, en la línia de les actuacions que comentava aquest diumenge passat, en aquest mateix blog, té a veure no únicament amb les arts plàstiques, sinó amb el procés de fer que alguna cosa (poc usual i que requereix complicitats i mobilització) s'esdevingui. D'aquesta manera, es produeixen coneixences, encontres, descobriments… que posen a prova la capacitat de les persones per aconseguir que passin coses extraordinàries, tot superant la frontera de les seues comoditats i de les seues rutines.

Per tant, allò essencial de la Gran Bandera no és tant (o no és només) la fabricació de l'artefacte, sinó la història mateixa de la seua fabricació i tot allò que s'esdevé pel camí o s'esdevindrà després.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=r8MtfqHNEps&feature[/youtube]

 

 

 

Share Button