El sindicat de la por

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”.

Share Button

Allò que molts anomenen –sovint, de manera burleta— el Procés és també fruit de la collita de 2006 i, sobretot, de l’impacte de dues imatges molt poderoses: la de Mariano Rajoy recollint signatures “contra Cataluña” i la d’Alfonso Guerra proclamant allò de “nos hemos cepillado el Estatut”. A hores d’ara, tant el PP com el PSOE són perfectament conscients de la frivolitat amb què van actuar i de com van contribuir a tancar decisivament una etapa (la del darrer intent de recomposició de les relacions entre Catalunya i Espanya, a través de la reforma de l’Estatut) i a obrir-ne una altra (la de l’ascens del sobiranisme català com a resposta a la convicció que la relació amb Espanya és irreformable). Tot plegat va propiciar l’expansió de Ciudatans a Espanya, la desaparició d’Unió, la refundació de Convergència i la reducció d’un dels grans partits catalans (el PSC) a la seua condició actual de grup minoritari, entre d’altres efectes col.laterals.

En el moment actual, l’estat d’excepció no s’ha declarat a Catalunya, però ja s’han produït modificacions arbitràries en els procediments i les garanties processals, per a “delictes” polítics i d’opinió. L’Estat –més ben dit, la xarxa de complicitats, influències i favors que gestiona un sindicat d’hidalgos, funcionaris, barons dels dos grans partits i directius de grans companyies— s’està reescalfant d’una manera que no només pot acabar provocant un conflicte amb Catalunya, sinó amb aquells sectors de la societat espanyola i europea que no estiguin disposats a empassar-se una deriva autoritària a l’hongaresa. Aquest sindicat faria bé de preguntar-se si aconseguirà d’estendre la por entre els ciutadans o si –per contra— acabarà generant una indignació desbordant, fins i tot entre aquells que encara que no estiguin d’acord amb el referèndum, s’adonen que l’abús que s’està produint podria, més endavant, ser utilitzat contra qualsevol altra dissidència o forma d’oposició al règim més corrupte d’Europa occidental.

Share Button

La corrupció rampant

Tot i que darrerament han començat a passar coses estranyes a la Fiscalia i en l’entorn d’alguns als càrrecs policials, Espanya no és (encara) un país tan corrupte com perquè sigui possible subornar un policia de trànsit, un metge o un jutge, per exemple, però el nivell de putrescència institucional s’acosta a nivells preocupants. Segons un estudi del Baròmetre Global de la Corrupció d’Europa i Àsia Central, elaborat per Transparència Internacional, un 66% dels ciutadans

/ Pixabay

Continua llegint «La corrupció rampant»

Share Button

Acabarà Trump el seu mandat?

Hi haurà impeachment, en el cas de Trump?

Share Button

La lliçó d’Obama

Fill d’una americana i d’un africà, Barack Obama, el 44è president dels Estats Units es va acomiadar de la presidència amb un emotiu discurs, pronunciat a Chicago. L’elecció no va ser casual. En aquesta ciutat, Obama va iniciar la seua carrera política com a senador i és on va pronunciar el seu primer discurs, després de guanyar les eleccions de 2008. A partir d’Abraham Lincoln, en la política americana els discursos són molt importants. I no només els dels presidents –que podeu llegir o escoltar a millercenter.org/president/speeches –, sinó també els de personatges com Martin Luther King o Steve Jobs. Com explicava el periodista Antoni Bassas, després de la seua experiència com a corresponsal al Estats Units, "als americans els entrenen a parlar en públic des de ben petits. Donen molta importància als discursos, a saber convèncer. El vot s'argumenta i després es guanya. "

Del darrer discurs d’Obama, s’han destacat una desena de frases clau, en la darrera de les quals diu a les seues filles (Malia i Sasha) que de tot el que ha fet en la vida, són el seu principal motiu d’orgull.  Encara que no formi part del seu discurs de comiat, a mi m’ha agradat especialment una reflexió compartida en aquests darrers dies pel president cessant –" Vull escriure una mica. Vull estar tranquil i no escoltar-me a a mi mateix parlant tant”–, perquè no és gens freqüent que un polític que ho ha tingut tot aspiri al silenci i a escoltar els altres. Des de la perspectiva d’una societat on la política esdevé sovint una professió o un privilegi vitalici, on el lideratge es confon amb una xerrameca incessant i una sobreexposició ridícula, no pot deixar de commoure’ns aquesta capacitat d’abandonar el poder, d’enretirar-se sense marxar, de situar-se en els marges sense desvincular-se del món. El polític francès Édouard Balladour ho veia així: “Cal que hi hagi seny, control de les emocions, una mica de noblesa de cor. Voler estar sempre en tot és una feblesa. Pitjor encara: és ridícul.”

Publicat a SEGRE el 23 de gener de 2017

Share Button

Els catalans ja no fem gràcia

L’espanyolisme com a ideologia ha maldat per educar la població espanyola –a través del sistema educatiu, els mitjans de comunicació i els partits polítics— en l’existència d’un arquetip basc primari i rude, i d’un arquetip català fenici i disposat a negociar sobre la base de la pela. Durant decennis, la majoria dels catalans van (o vam, com vulgueu) combregar amb un imaginari catalanista fill de la Renaixença, amb un país petit i endreçat, qualificat d’oasi i on una exprimera dama podia afirmar, després de perdre unes eleccions: "és com si ens haguéssin entrat a robar a casa". Això no impedia que, perquè els sortissin els números, els dos grans partits espanyols haguessin de pactar en un moment o altre amb partits catalans o bascos.

 

Continua llegint «Els catalans ja no fem gràcia»

Share Button