Douce France

“Douce France/Cher pays de mon enfance/Bercée de tendre insouciance/Je t’ai gardée dans mon coeur!”. Amb la música de Douce France, una cançó de Charles Trenet escrita l’any 1944 durant l’ocupació alemanya, i que agradava especialment a Raymonde Sallé, la vídua de Víctor Torres…

Share Button

La reforma de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre 1986 i 1988

Dimecres, 7 de juny, a les 19'30, debatrem amb Amat Baró i moderats per Anna Sáez, sobre el canvi democràtic i la cultura. La taula rodona és a les 19'30, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Em fa una certa il.lusió (sobretot tenint en compte que la invitació ve de la mateixa institució) perquè és la primera vegada que algú em convida a parlar en públic de l'etapa en què vaig tenir l’oportunitat de dirigir la reforma de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, entre el 29 d’octubre de 1986 i l’1 de juliol de 1988. Espero que resulti interessant.

 

 

Share Button

El poder com a forma de tristesa. Ha traspassat Zygmunt Bauman

El prestigiós sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, pare, entre d'altres, d'un concepte tan difós i discutit com  "modernitat líquida", ha mort als 91 anys a Leeds, lloc on residia des de la seva retirada de la mateixa universitat el 1990, de la qual n'era professor emèrit de Sociologia, segons ha informat el diari del seu país Gazeta Wyborzca.

 

Ens deixa, en un cert sentit, orfes d'un sentit crític i ètic més que contrastat. En aquest moment, se m'acut de recordar unes paraules seues sobre la lectura i l'escriptura. Té tantes frases que mereixen ésser citades que aquesta em sembla que les inclou una mica totes.

No he après cap altre mode de vida més que l’escriptura. Un dia sense escriure em sembla perdut, avortat, traït. Sóc incapaç de pensar sense escriure i sóc més lector que escriptor. La meua curiositat es nega a jubilar-se.

Si us interessa saber alguna cosa més sobre Bauman, doneu un cop d'ull al post que vaig publicar el 31 de març de 2013 i que feia referència a una entrevista del mateix dia, realitzada per Carles Capdevila, director del diari ARA.

Share Button

Conte de Nadal

Però ara que sóc madur m’adono que la majoria de nosaltres vam tenir la sort de tenir uns pares, una família o algun personatge especial, capaços d’amagar les seues febleses, “per no pesar als altres, i donar-los suport i vigor”, en paraules de Claudio Magris.

geralt / Pixabay

Publicat a SEGRE el 25 de desembre de 2016. Si vols llegir-lo sencer, prem

Share Button

El nom dels pacients

Registreu sense voler tota mena d’olors, sons i sorolls? Sou capaços de percebre l’estat emocional de les persones amb qui coincidiu? Us desagrada profundament la violència? Us molesta l’atrafegament, fins al punt de fugir dels concerts multitudinaris i de les aglomeracions? Us considereu creatius i us motiven els reptes? Si heu contestat que sí a la majoria de les preguntes i “necessiteu” donar un nom al que us passa, esteu de sort. La psicòloga clínica Elaine Aron us col.locaria sense dubtar-ho entre el 20% d’individus que –segons ella- són PAS (Persones Altament Sensibles), mentre que  la senyora Karina Zegers, que, després d’una tempestuosa discussió amb el seu marit, va abandonar la feina de traductora i es va formar com a coach (?) és, sense cap mena de dubte, la inspiradora que necessiteu, si arribeu a la conclusió que sou una PAS i busqueu un tractament especialitzat.

Com que els coneixements mèdics es multipliquen per dos cada 12 anys i la indústria farmacèutica s’ha convertit en un dels sectors d’activitat econòmica més poderós, s’està imposant –amb la complicitat d’una part dels sistemes sanitaris– una mentalidad farmacocèntrica, una variant del pensament màgic que promet una supersalut comprada a base de suplements, tractaments vitalicis i d’altres opcions, generalment força cares. Aquest farmacocentrisme s’ha convertit ja, als Estats Units, en la quarta causa de mort. Estem construint una societat medicalitzada on la menopausa, la timidesa, la calvície, la inquietud infantil o el rubor seran transformats en malalties o desviacions que cal curar amb fàrmacs i tractaments? Quan hi penso, em ve al cap el personatge del Dr. Mackee (William Hurt), a la pel.lícula El doctor, que, després d’experimentar amb incomoditat la condició de pacient del seu hospital, acaba recomanant als seus estudiants: “doctors, heu dedicat molt de temps a aprendre els noms científics de les malalties dels vostres pacients. Ara aprendreu una cosa més senzilla: que els pacients tenen nom. “

Publicat a SEGRE el 18 de desembre de 2017

Share Button