Pares i fills sense temps en un món 2.0 del grup de WhatsApp a les xarxes socials

 

Algunes reflexions i recomanacions, adreçades a famílies, sobre la relació entre internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils, amb els infants i els adolescents. Avantatges, amenaces, cauteles, interrogants a plantejar-se. L'enllaç és amb una presentació que he utilitzat en alguna xerrada amb mares i pares d'estudiants de secundària.

Share Button

Infants en xarxa. A partir de quan?

Cada vegada que algú em pregunta a quina edat és recomanable que els infants disposin d’un mòbil intel.ligent, estic temptat de contestar que a la mateixa edat establerta per votar o conduir automòbils. Si no és possible, almenys ho endarreriria fins als 16 o els 14. Un smartphone serveix per a tantes coses i requereix tanta maduresa per gestionar-ne els riscos –fins i tot els més freqüents, com ara conduir fent-lo servir o posar-se alegrement en un grup de whatsapp de pares— que no n’hauríem de lliurar un a un menor, sense una fer una profunda reflexió. Això, en teoria, perquè després llegeixes que un de cada quatre nens (als 10 anys) o un de cada dos (als 11 anys) té mòbil amb accés a internet i et preguntes com hem arribat fins aquí. Si hi afegim que un 21% dels nens catalans ingressen en xarxes socials abans dels 10 anys –l’edat mínima legal són els 14–, arribarem a la conclusió  que tenim un problema o, almenys, que estem corrent un risc elevat.

Fa pocs anys, la policia i els psicòlegs recomanaven als pares que els nens o adolescents es connectessin a internet en companyia i en un lloc central de la casa. En l’actualitat, la generalització del mòbil connectat a la xarxa converteix aquesta recomanació en obsoleta i reclama una altra manera d’afrontar els riscos de la hiperconnexió. Ja he dit que sóc del parer d’endarrerir tant com es pugui la possessió del mòbil i de fer-ho amb condicions estrictament pactades. Els infants de set anys –els que abans féiem la Comunió i rebíem primer rellotge o l’estilogràfica– adquireixen ràpidament competències tecnològiques, però la maduresa necessària per gestionar xarxes o whatsapps no s’assoleix –ni de bon tros– tan aviat. Què podem fer, doncs? Almenys, pares i docents hauríem de ser conscients de la necessitat d’educar-los digitalment, i hauríem de ser més experts, a l’hora de fer-ho. Perquè això sigui possible, la societat i les institucions s’haurien de convéncer que la disponibilitat de temps familiar de qualitat és una de les eines educatives més importants i més desateses.

Publicat a SEGRE el 12 de febrer de 2018

Share Button

El poder com a forma de tristesa. Ha traspassat Zygmunt Bauman

El prestigiós sociòleg i filòsof polonès Zygmunt Bauman, pare, entre d'altres, d'un concepte tan difós i discutit com  "modernitat líquida", ha mort als 91 anys a Leeds, lloc on residia des de la seva retirada de la mateixa universitat el 1990, de la qual n'era professor emèrit de Sociologia, segons ha informat el diari del seu país Gazeta Wyborzca.

 

Ens deixa, en un cert sentit, orfes d'un sentit crític i ètic més que contrastat. En aquest moment, se m'acut de recordar unes paraules seues sobre la lectura i l'escriptura. Té tantes frases que mereixen ésser citades que aquesta em sembla que les inclou una mica totes.

No he après cap altre mode de vida més que l’escriptura. Un dia sense escriure em sembla perdut, avortat, traït. Sóc incapaç de pensar sense escriure i sóc més lector que escriptor. La meua curiositat es nega a jubilar-se.

Si us interessa saber alguna cosa més sobre Bauman, doneu un cop d'ull al post que vaig publicar el 31 de març de 2013 i que feia referència a una entrevista del mateix dia, realitzada per Carles Capdevila, director del diari ARA.

Share Button

Lleidatanisme, leridanismo i lleidapower

Gràcies a la feina d'Eduard Garcia, les intervencions dels participants a la taula rodona “Lleidatanisme, Leridanismo i Lleidapower”, celebrada el 12 de desembre de 2015, estan penjades a Youtube. La jornada es va celebrar la sala Alfred Perenya (antic IMAC), amb la participació de Josep Vallverdú, Ramon Morell, Miquel Pueyo, Manel Lladonosa i Anna Sáez. El Centre d'Estudis Comarcals del Segrià va voler posar sobre la taula la realitat que viu Lleida respecte el territori que l’envolta, amb la voluntat de propiciar aquesta mirada des del passat, recordant quins moviments pro-Lleida s’ha esdevingut i com han arribat fins a l’actualitat. La intenció del Centre estava justificada per la realitat actual de Catalunya i de la ciutat de Lleida. El video recull la meua intervenció en la jornada. 

Share Button

Els gitanos no tenen qui els escrigui. Gitanos catalans de França

Eugeni Casanova acaba de publicar Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itinerari de la gran diàspora, a Pagès editors.

Eugeni Casanova, periodista i professor de Comunicació i Periodisme Audiovisual a la Universitat de Lleida,  es va doctorar amb una tesi sobre els gitanos catalans. De la revisió de la tesi sorgeix aquesta obra monumental, on es barreja el coneixement sobre el món gitano, amb les vivències del seu autor entre les comunitats gitanes de França. Com diu Gustau Nerín, "un llibre escrit amb tant de cervell com de cor, i que no només ens parla sobre els gitanos, sinó també sobre els paios, i sobre la discriminació a què, durant segles, la nostra societat ha sotmès els que no eren com nosaltres."

Els gitanos no han tingut gairebé mai ningú que els escrigui. Per això, l'esforç d'Eugeni Casanova em sembla doblement meritori. Quan m'hagi llegit el llibre (714 pàgines), en publicaré gustosament un comentari.

Share Button