El cunyadisme

“Soy español, ¿a qué quieres que te gane?”»

Share Button

Fa un parell d’anys, després d’un debat en el Congrés en què Pablo Iglesias va acusar Albert Rivera de fer “cuñadismo ideológico” –acabava de dir “Yo vengo del mundo del Derecho y Kant, desde luego, es un referente, un pilar, no sólo un gran filósofo sino también un gran jurista”, per acabar confessant que mai no havia llegit Kant–, la periodista Lorena Maldonado va publicar una descripció impressionista del cuñado: «Oráculo del saber que no se da cuenta durante la cena de Navidad de que le chorrea un hilo de aceite por la comisura de la boca. Se ríe y te llega su hedor. Suda, transpira, pringa. Para el cuñado todo es comunismo, todo es Venezuela, todo es ETA. Sujeta la torre de Pisa en su álbum de fotos, lidera las congas en las bodas, remueve la paella del domingo y dice: “Soy español, ¿a qué quieres que te gane?”»

Podeu acabar de llegir aquest article, publicat el 8 d’abril de 2018, a SEGRE

Share Button

Fills sense pare, en la guerra judicial del govern Rajoy contra els drets humans

Rajoy i el jutge Llarena es vengen dels diputats sobiranistes, a través dels seus fills i filles.

Share Button

Seré molt breu. Sóc pare i no puc passar per alt aquesta dimensió, cabdal per a qualsevol persona amb un mínim d’humanitat. Marta Rovira s’ha endut la seua filleta a Suïssa i ha escrit, en el seu comiat: “Tinc una filla, l’Agnès. L’exili em permetrà fer-li de mare, i s’ho mereix. Molt.” Per la seua banda, Rull li ha dit al jutge: “Tinc dos fills, en Roger i en Bernat, de 3 i 8 anys. Avui vostè té el poder de decidir si els veig créixer. Si decideix tancar-me els lliuraré la dignitat d’haver defensat unes idees legítimes, lícites, nobles, democràtiques i d’haver-ho fet pacíficament”

Share Button

Viure de la política

No és estrany que la joventut política cregui majoritàriament que l’anarquia de la generositat és l’única base justa per conviure i per créixer, perquè no anhela el domini ni el poder, sinó que s’identifica amb la resistència basada en el coratge, la voluntat de servei i la capacitat d’autoorganitzar-se.

Share Button

Pel cap baix, és bo distingir entre fer política ocasionalment o convertir la política en una professió. Entre viure per a la política (circumstancialment) o viure de la política tota una vida, la diferència és molt gran. Hi ha bones raons per defensar que la política no hauria de ser una professió vitalícia. 03/18/2018

Podeu llegir l’article complet a SEGRE

Share Button

Fora del paradís

Ho explica el filòsof Josep Maria Esquirol, en el seu llibre La penúltima bondat: “No ens han expulsat de cap paradís. Sempre n’hem estat fora […] La revolució depèn de mig pam. Però és mig pam en intensitat. Mig pam en profunditat i tot seria diferent

Podeu llegir l’article publicat avui a SEGRE, aquí.

Share Button

Presentant “Papitu. El somriure sota el bigoti”

Avui, a la llibreria Caselles, de Lleida, per a la presentació del llibre amb la seua autora, la Carlota Benet, he preparat unes notes que comparteixo per a aquells que us pugui venir de gust llegir-les i no pugueu ser a les 19’30, a Lleida.

 

Pel que fa a la literatura de creació –sigui de ficció o no, com és el cas del llibre que presentem avui– el meu avantatge en relació als crítics o als professors de literatura és que sóc únicament un lector –caòtic, arbitrari, curiós, exigent…—i això em permet llegir el que vull, fer-ne valoracions lliures i construir d’una manera molt autònoma i flexible el meu itinerari i la meua experiència de lector.

Quan vaig saber que la Carlota Benet estava a punt de publicar aquest llibre em vaig sentir encuriosit. La Carlota és una amiga, una companya de feina i una lleidatana adoptiva.  Poca gent sabia fins no fa gaire que el seu pare afronta des de fa dos anys i mig l’etapa més dura de la seua vida, afectat d’Alzheimer, i ingressat en una residència a la capital del Segrià. Per cert, la mateixa on van transcórrer els darrers anys de la vida de Víctor Torres i de la Raymonde Salle. Em vaig sentir colpit per un seguit de coincidències : la meua mare va patir un Alzheimer llarg i devastador; tinc dues filles, i aquest és un llibre escrit no només –però sobretot—per una filla; la Carlota i jo compartim també una passió paral.lela per l’escriptura de no ficció, en el sentit que li dóna Phillip Lopate… i finalment –aquesta no és una coincidència, sinó un fet– Josep Maria Benet i Jornet és un dels dramaturgs més reconeguts del país i un dels principals renovadors del teatre català.

Quant a l’Alzheimer –més ben dit, quant a la condició humana–, permeteu-me citar de memòria un poema de Rosalynn Carter, en el qual ve a dir que en aquesta vida només  hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d’algú, els que han tingut cura d’algú, els que tindran cura d’algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d’ells.  Alguns de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa (no sempre consoladora) forma part de la nostra condició humana i de l’experiència històrica de la nostra espècie.

Un cop em vaig haver llegit el llibre, em vaig sentir sincerament commòs, impressionat i amb moltes ganes de parlar-ne, de comentar-lo  i de recomanar-ne la lectura. Em permeto també aconsellar-vos que us llegiu amb atenció el pròleg de Sergi Belbel, ja que no només complementa, situa i explora el text que el segueix, sinó que explica algunes coses essencials sobre  Benet i Jornet i sobre el teatre català dels darrers anys, i també pel que diu sobre l’aventura empresa per la Carlota, en atrevir-se a escriure aquest llibre (pp 20-21). Jo també crec que Papitu. El somriure sota el bigoti és un llibre emocionant  i he de confessar que ha fet que se m’entelessin els ulls, més d’una vegada, mentre el llegia–, però és emocionant d’una manera intel.ligent; segueix el consell de Lopate, referint-se a Montaigne, perquè és més autocuriós que autocomplaent o tristoi; està molt ben escrit; adopta un punt de vista humanístic molt interessant  i és –al mateix temps–  capaç de fixar sobre el paper una gran història d’amor entre un pare –el Papitu, sincretisme de Josep i de papa—i una filla, la seua pitiplius…

“Tenir-ho present és guanyar la partida a la malaltia (ni que sigui una mica) perquè significa impedir que s’esborri la persona que va ser”; “heus aquí el meu esforç contra la dissolució, la seva, la meva, i la del nostre conte de pare i filla”, escriu Carlota Benet.

Quan vaig comentar el llibre en un article a SEGRE, vaig escriure que Bruno Bettelheim, un brillant psicòleg infantil, deia que no existeixen els pares (ni les mares) perfectes –ni els fills ni les filles perfectes, és clar– i que és en la indulgència mútua que cal trobar la clau per construir relacions satisfactòries. Potser és per això que si hagués de triar, seleccionaria la tendresa que exhala un dels records que recrea la Carlota: el seu pare pentinant-la sense fer-li ni una estrebada, amb una paciència infinita:

“El veig com si fos ara, darrera meu davant del mirall del bany, amb la pinta a la mà, i tots dos concentrats en aquella delicada operació.”

 

Share Button