El joc de la gallina

"En la crisi cubana, Kennedy no va fer cas dels falcons que volien arrasar Cuba i va convèncer Khrusxov que si cedia, podria neutralitzar-los. Això és el que va passar finalment i s’assembla més a la manera com David Cameron va afrontar, en el seu moment, el repte escocès, que a la política impregnada de testosterona que (de moment) continua exhibint el govern espanyol."

Podeu llegir l'article complet… 

Share Button

El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button

Saber què pensem

Per a molts catalans –i també per a alguns espanyols– la independència és la manera més directa de desprendre’s del tardofranquisme latent. En aquest sentit, el procés que es descabdella és també un moviment d’alliberament democràtic, una revolució pacífica singular, en l’àmbit europeu. La dimensió nacional d’aquest conflicte polític és important, però no és l’única.

Si voleu llegir l'article complet

Share Button

El cordovès

No hi ha bol·lards ni jardineres que ens puguin protegir d’un fanàtic disposat a morir matant. L’escenificació violenta orquestrada pel terrorisme busca la nostra por i la nostra desconfiança, i provoca, entre d’altres conseqüències, l’auge d’actituds reaccionàries (Vox s’ha fet un nom, en el seu altaveu de Forocoches) o senzillament obtuses.

Share Button
/ Pixabay

 

No hi ha bol·lards ni jardineres que ens puguin protegir d’un fanàtic disposat a morir matant. L’escenificació violenta orquestrada pel terrorisme busca la nostra por i la nostra desconfiança, i provoca, entre d’altres conseqüències, l’auge d’actituds reaccionàries (Vox s’ha fet un nom, en el seu altaveu de Forocoches) o senzillament obtuses.

Share Button

Des de la maduresa

Les societats cultiven  tòpics que són un reflex de la ideologia dominant. Repetim incessantment un tòpic i acabem convertint-lo en una veritat com un temple. D’aquí a poques setmanes, coneixeré  un nou grup nou d’estudiants que tenen entre 19 i 23 anys , i ells em coneixeran a mi. Aquesta experiència “encara” em sembla emocionant i renova la meua convicció que tinc la sort de treballar fent el que m’agrada i m’inspira. Amb aquests nois i noies, acabarem algun dia parlant d’un dels tòpics més arrelats, en els darrers temps: la hipotètica pèrdua de l’anomenada “cultura de l’esforç”, i descobrirem la paradoxa que s’amaga darrere el reconeixement –en àmbits públics i privats— de tenir una joventut excepcionalment ben preparada, com si aquesta preparació els hagués plogut del cel, sense passar cap pena.  

 

Continua llegint «Des de la maduresa»

Share Button