Vista a la dreta!

Un rumor insistent recorre les files de l’esquerra espanyola. En realitat, no és un rumor, sinó una cridòria alimentada des de tots els mitjans de comunicació que no estan alineats amb el Partit Popular: “Lo de Cataluña ha empujado a España a la derecha.”

Podeu llegir l'article complet (aparegut a SEGRE el 26 de novembre de 2017) aquí.

Share Button

“Gracias a la vida”

“Gracias a la vida”.

Share Button

…aquests dies no em trec del cap el Gracias a la vida, la cèlebre cançó de Violeta Parra que diu allò de “Gracias a la vida que me ha dado tanto/Me ha dado la risa y me ha dado el llanto/Y el canto de ustedes que es mi mismo canto/Y el canto de todos que es mi propio canto”.

Podeu llegir l'article complet que avui publico a SEGRE

 

Share Button

Llibertat en xarxa

Val a dir que probablement no eren conscients que la censura no acaba de funcionar prou bé en una societat digital amb noves formes d’organització ciutadana i s’acaba convertint en un joc del gat i la rata. En tot moment, els catalans van poder saber quin era el seu col·legi; amb les IP alternatives, els ordinadors van continuar funcionant i ho van fer routejant els telèfons mòbils dels voluntaris. L’astúcia d’alguns desconeguts, l’existència d’una malla humana molt extensa i organitzada i la competència digital d’un ampli sector de la ciutadania van contribuir (aquell dia) a la derrota (Mayor Oreja dixit) de l’estratègia d’un estat molt poderós.

Si voleu llegir sencer aquest article, publicat el 29 d'octubre de 2017, a SEGRE, pitgeu aquí

 

Share Button

El joc de la gallina

"En la crisi cubana, Kennedy no va fer cas dels falcons que volien arrasar Cuba i va convèncer Khrusxov que si cedia, podria neutralitzar-los. Això és el que va passar finalment i s’assembla més a la manera com David Cameron va afrontar, en el seu moment, el repte escocès, que a la política impregnada de testosterona que (de moment) continua exhibint el govern espanyol."

Podeu llegir l'article complet… 

Share Button

El dia més llarg

Si em puc refiar dels meus records d’estudiant a Barcelona —crec que era l’any 1977, a les rambles, i que encara eren els grisos—, no havia tornat a veure una actuació policial tan fogosa com la de l’1-O, que serà un dels dies més llargs en la vida d’alguns de nosaltres. Encara avui intento imaginar-me què pot passar pel cap d’un ésser humà capaç d’usar un bastó contra persones que fan cua –en fred, sense haver estat provocat de cap manera–, llençar-les escales avall o arrossegar-les pels cabells.

L’endemà mateix, un corresponsal europeu retreia al portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, que el president Juncker no hagués comparegut davant la premsa i li cridava: “Quan veus gent gran i nens sent atacats en centres de votació, no ho entens com una amenaça als valors europeus?” El mateix dia, el politòleg Antoni Gutiérrez Rubí publicava un article on afirmava que el president del govern espanyol havia perdut el repte de l’1-O, el relat i el cor de Catalunya. ¿De debò que creia que amb l’ús exclusiu de la força creia impediria la celebració d’un referèndum convertit en un gran plató televisiu internacional i amb cues amb milers de persones de totes les edats? Una altra opinió interessant és la del magistrat Elpidio José Silva, inhabilitat per haver instruït el cas Blesa pels sobresous de Caja Madrid, que ha dit que l’actuació policial de l’1-O ha estat la més desastrosa de la història d’Espanya. “No es pot permetre que quan veus una massa de milions de persones comencis a pegar-los perquè fan una cosa que ningú ha prohibit, que és votar.”

En conseqüència, el nostre drama s’ha convertit en un problema internacional, però continuem essent hostatges d’un govern que menysprea la dignitat de les persones i que aplica la llei del més fort. Un govern per al qual la política és únicament una tècnica d’explotació del poder i que se sosté –gràcies a un conjunt de complicitats i de silencis — sobre la base d’una estructura de corrupció econòmica i moral. Cadascú pot prendre el partit que vulgui –o rentar-se les mans, a la manera de Ponç Pilat–, però hi ha massa imatges que recordaran tossudament quines van ser les víctimes i quins els agressors.

Share Button