Quan s’abat la nit sobre el meu país, Catalunya, rellegeixo Thoreau

Thoreau va elaborar el concepte de "desobediència civil" com a resposta pacífica davant de dos fets polítics que li provocaven repugnància: l'esclavitud dels afroamericans i la guerra contra Mèxic. Desobeir significava per a ell, d'una banda, negar-se a pagar impostos per no col·laborar amb el que considerava una injustícia i, de l'altra, reivindicar un "govern mínim", és a dir, que interferís tan poc com fos possible en la vida de la gent i que, per descomptat, no tingués poder per enviar-los a una guerra assassina.

En el seu Diari (16 de febrer de 1851), Thoreau es preguntava: "Què vol dir ser lliures del rei Jordi IV i seguir sent esclaus del prejudici? Què significa néixer lliures i iguals i no viure-hi? De què serveix la voluntat política si no és com a mitjà per assolir la llibertat moral? Allò que ens fa sentir orgullosos és la llibertat de ser esclaus o la voluntat de ser lliures?" Resistir el poder també és, i per a Thoureau especialment, resistir als prejudicis que el respecte desaforat pel poder ens inculca (fins i tot de manera inconscient). “Vaig venir a aquest món no principalment per fer que aquest sigui un bon lloc per viure, sinó per viure-hi, sigui bo o dolent. Un home no ho ha de fer  tot, però sí alguna cosa; i pel fet que no pugui fer-ho tot no és necessari que faci alguna cosa malament.”

 

 

Share Button

Un mes de boira encelada, a Lleida

Llegeixo avui que ja fa un mes que no veiem el sol, a Lleida. Pel que sembla, no passava des de l'any 1942, la qual cosa constitueix un d'aquells rèciords inútils però rodons. Durant les hores del dia, el que tenim és boira encelada, com en diuen a Tàrrega, o cel tapat, com en diría jo. La boira no baixa fins a la nit.

Anit, com tots aquests dies, la boira (alta, durant el dia) va tornar a baixar. Vaig sortir a llençar la brossa i a banda de la humitat que cobreix els cotxes, l’obra de les cases, el paviment… se sent amb intensitat l’olor d’aquesta humitat. És una olor difícil de descriure, que m’imagino que deu entrar als narius, més fàcilment encara, suspesa entre les partícules d’aigua.

landscape, mist, africa

Share Button

Breviaris. De Ferran Sáez a Javier Pérez Andújar.

No és una paradoxa ni una broma. Més aviat és una casualitat. Com que m'interessen els breviaris (de fet, m'interessa tot allò que té a veure amb la literatura de no ficció), em vaig posar a llegir (en aquest ordre) Estranya forma de vida i Diccionario enciclopédico de la vieja escuela, tots dos editats aquest any 2016. El primer és obra de Ferran Sáez. El segon, de Javier Pérez Andújar. Entre els dos, només hi ha un any de diferència. Sáez va néixer el 1964, a la Granja d'Escarp, i Pérez Andújar, el 1965, a Sant Adrià de Besós. M'he acabat de llegir el primer i tot just començo el segon. Tinc la sensació que aquesta lectura consecutiva m'acabarà proporcionant satisfaccions. No necessàriament adhesions ni entusiasmes militants, que és precisament allò que menys m'interessa, en aquests moments.

Prometo escriure alguna cosa més, quan hagi completat aquestes lectures.

 

Share Button

MIRAR ELS ULLS D’UN GOS. ABOCAR-SE EN EL MISTERI.

  • Un nen de pocs mesos sosté la mirada de la seua mare i li fa una rialla. També pot girar la cara si no vol que li posin una cullerada de menjar a la boca. Anirà aprenent que la relació amb els altres, que tenen les seues intencions i preferències, no sempre serà fàcil. Amb la majoria dels animals, no podem creuar la mirada i observar el seu interior. Podem mirar fixament una ovella però no ens hi reconeixerem. De fet, amb l’excepció dels nostres parents, els grans primats, això gairebé només ho podem fer amb el gos.

Continua llegint «MIRAR ELS ULLS D’UN GOS. ABOCAR-SE EN EL MISTERI.»

Share Button

Entre Alcarràs i Lleida, amb un arc de sant Martí insinuat

Entre Lleida i Alcarràs

Share Button