Pares i fills sense temps en un món 2.0 del grup de WhatsApp a les xarxes socials

 

Algunes reflexions i recomanacions, adreçades a famílies, sobre la relació entre internet, les xarxes socials i els telèfons mòbils, amb els infants i els adolescents. Avantatges, amenaces, cauteles, interrogants a plantejar-se. L'enllaç és amb una presentació que he utilitzat en alguna xerrada amb mares i pares d'estudiants de secundària.

Share Button

En David ve del dentista

Es comparteixen cada dia (a Facebook, a Instagram, en els grups de WhatsApp) fotos i videos de nadons d’allò més divertits. Segons una estadística realitzada en el Regne Unit, una parella humana pot arribar a penjar unes 1.500 fotos dels seus plançons, abans que facin cinc anys. Nadons i gatets constitueixen el contingut més tendre d’internet. Milions de persones han vist el cèlebre video David after dentist, on es pot veure com un nen de set anys contesta a les preguntes del seu pare, encara sota els efectes de l’anestèsia. Com que el video és del 2009, caldrà esperar a l’any 2020, quan el David en farà 18, per saber què en pensa, de la seua  involuntària popularitat. Tant pot ser que n’estigui encantat com que reaccioni com la jove austríaca de 18 anys (ho explica la revista Die Ganze Woche) que ha denunciat als seus pares per haver penjat a Facebook mig miler de fotos de la seua infantesa, a pesar que des dels 14 anys els demanava que les retiressin.

 

Continue reading

Share Button

Infants en xarxa. A partir de quan?

Cada vegada que algú em pregunta a quina edat és recomanable que els infants disposin d’un mòbil intel.ligent, estic temptat de contestar que a la mateixa edat establerta per votar o conduir automòbils. Si no és possible, almenys ho endarreriria fins als 16 o els 14. Un smartphone serveix per a tantes coses i requereix tanta maduresa per gestionar-ne els riscos –fins i tot els més freqüents, com ara conduir fent-lo servir o posar-se alegrement en un grup de whatsapp de pares— que no n’hauríem de lliurar un a un menor, sense una fer una profunda reflexió. Això, en teoria, perquè després llegeixes que un de cada quatre nens (als 10 anys) o un de cada dos (als 11 anys) té mòbil amb accés a internet i et preguntes com hem arribat fins aquí. Si hi afegim que un 21% dels nens catalans ingressen en xarxes socials abans dels 10 anys –l’edat mínima legal són els 14–, arribarem a la conclusió  que tenim un problema o, almenys, que estem corrent un risc elevat.

Fa pocs anys, la policia i els psicòlegs recomanaven als pares que els nens o adolescents es connectessin a internet en companyia i en un lloc central de la casa. En l’actualitat, la generalització del mòbil connectat a la xarxa converteix aquesta recomanació en obsoleta i reclama una altra manera d’afrontar els riscos de la hiperconnexió. Ja he dit que sóc del parer d’endarrerir tant com es pugui la possessió del mòbil i de fer-ho amb condicions estrictament pactades. Els infants de set anys –els que abans féiem la Comunió i rebíem primer rellotge o l’estilogràfica– adquireixen ràpidament competències tecnològiques, però la maduresa necessària per gestionar xarxes o whatsapps no s’assoleix –ni de bon tros– tan aviat. Què podem fer, doncs? Almenys, pares i docents hauríem de ser conscients de la necessitat d’educar-los digitalment, i hauríem de ser més experts, a l’hora de fer-ho. Perquè això sigui possible, la societat i les institucions s’haurien de convéncer que la disponibilitat de temps familiar de qualitat és una de les eines educatives més importants i més desateses.

Publicat a SEGRE el 12 de febrer de 2018

Share Button

El Síndic de Greuges presenta a Lleida l’informe corresponent a 2016

Seguint el mateix format emprat en l'acte de presentació de l'Informe Anual 2016 a Barcelona, el Síndic ha organitzat una xerrada a la ciutat de Lleida. L’acte tindrà lloc al Saló de Víctor Siurana, Universitat de Lleida, (plaça Victor Siurana, 1, Lleida) el proper 15 de febrer de 2017, a les 18 hores. La periodista Ares Escribà presentarà la sessió i moderarà el debat amb el públic assistent.

 

Share Button

Com la vida

Hans / Pixabay

Vam enterrar ma mare el mes de juny de 2014, el mateix mes que al meu pare. A mitjans de noviembre, en anar a retirar les flors pansides que havíem col.locat per Tots Sants, del nínxol on están enterrats, em vaig trobar un ramet d’espígol, lligat amb una tija molt prima d’heura.  Era de la mena de ramets que a la meua mare li agradava fer quan anàvem al camp o que nosaltres li féiem, a Torre-serona, en els darrers anys. Qui el podia haver deixat? No ho vaig saber mai. Precisament pocs dies abans de la seua mort havíem  fet un tomb amb ella i havíem resseguit el romer, el timó, l’espígol… Li continuava agradant, a la meua mare, collir-ne un pessic i ensumar-los, però cada cop li havia de recordar el nom de la planta, i després li explicava que tots aquests noms me’ls havia ensenyat ella, quan jo era un infant.  

 

Hi ha un poema molt senzill, de Rosalynn Carter, que puc traduir molt lliurement dient  que en aquesta vida hi ha quatre categories de persones: els que tenen cura d'algú, els que han tingut cura d'algú, els que tindran cura d'algú i els que algun dia necessitaran que algú tingui cura d'ells. Molts de nosaltres passarem per les quatre categories i aquesta certesa forma part de la nostra condició humana i de l'experiència de la vida, tant si ens resulta consoladora com si no. Schelling atribuïa a l’existència humana una tristesa ineludible i fonamental. Deia que “el pensament és estrictament inseparable d’una malenconia profunda i indestructible”, com si un vel de tristesa planés pel damunt del pas de l’homo a l’homo sapiens. O potser la vida és senzillament com una novel.la: “un mirall que hom passeja per una carretera. Tan aviat reflecteix als vostres ulls l’atzur dels cels, tan aviat el fang dels tolls de la carretera”, en paraules d’Stendhal.

Publicat a SEGRE wel 29 de gener de 2017

Share Button