“L’estripada” de 21 de juny de 2016

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/lestripada-avui-amb-miquel-pueyo/audio/926428/

Res de nou sota el sol, en aquesta campanya electoral que recorda el Dia de la Marmota.  Ni tan sols a base d’estirabots, com aquell de  "vengo de una tierra donde tienes que partirte la cara literalmente para poder hablar en castellano”, aconsegueixen de commoure’ns els aspirants a la Moncloa. Espanya està avorrida i té ganes de començar les vacances i d’anar-se’n a la platja. Si l’any 35, com explica Josep M. De Sagarra, ja hi havia una cançó de l’estiu que se sentia per tota Barcelona i que feia: “Rocío, manojito de claveles, capullito florecío…” , enguany sentirem, des de la tovallola, cantar les absoltes d’algun dels candidats o la crida del muetzí constitucional i financer a formar un govern d’ordre.

 

» Read more

Share Button

Empat

Els últims dels estudiants que s’havien tancat el 17 de maig al despatx del rector de la Universitat de Lleida van abandonar misteriosament el recinte del Rectorat durant la matinada de dimecres a dijous, tres hores abans que arribessin sis furgons de la Brigada Mòbil  dels Mossos d'Esquadra amb mig centenar d’agents, una patrulla de la Guàrdia Urbana i una ambulància. Els universitaris que viuen en pisos que donen a l’aparcament de la Universitat van ser els primers a enviar, a través de les xarxes, les fotos de l’operatiu. Després de successius abandonaments (l’assemblea dels estudiants de Lletres es va desmarcar de l’ocupació el proppassat 3 de juny i va criticar l’agressió als periodistes de TV3), els estadants que encara eren al despatx del rector haguessin tocat, en números redons, a 10 agents per persona, en cas d’haver coincidit a l’edifici.

 

» Read more

Share Button

La mort a internet

  • Us recomano aquest reportatge de la periodista Rebeka Yanke.

http://www.elmundo.es/sociedad/2016/06/04/5751ba6eca4741d5678b4624.html

Share Button

Pere Rovira i “La finestra de Vermeer”

M’estic llegint La finestra de Vermeer, un llibre editat per Proa, que reuneix un seguit de proses en forma de dietari que l’escriptor Pere Rovira va aplegar al llarg de l’any 2013.  El crític Enric Sòria el va definir de la manera següent: "En essència, podria definir-se com un art d’envellir —cosa que requereix un aprenentatge laboriós, sovint ingrat—, però també com un art de viure i d’escriure, en la mesura que es puguen distingir, quan qui se’ns adreça és un escriptor que viu el seu ofici un dia rere l’altre, sense defalliment."

De l'autor i de la seua prosa, Montserrat Serra n'ha dit: "Pere Rovira és un dels escriptors que més gaudeixo en la prosa de no ficció. Pel meu gust, el dietari memorialístic li va fet a mida. Literatura de la bona, de forma i cadència natural, rica, gens enfarfegada, que assaboreixes sense esforç i sovint amb una rialla sota el nas. És un home sensorial, epicuri, amb una alta capacitat de sentir i evocar. És poeta."

En el meu cas, conec Pere Rovira, poeta, novel·lista i assagista, des de fa molts anys (més d'una trentena), des que vam coincidir a la Universitat de Lleida, d'on ell és actualment professor emèrit, però em vaig acostar a La finestra de Vermeer un parell de dies després de Sant Jordi i cal dir que gràcies a una recomanació vivíssima del també escriptor Vidal Vidal. Del que n'he llegit fins ara, en vull destacar la reflexió existencial i la capacitat de parlar d'un mateix, des d'un cert distanciament temporal i moral, la qual cosa proporciona a alguns passatges una sinceritat, una precisió i una saviesa que no són gens freqüents, en la literatura del jo.

Des de la meua experiència de lectura encara inacabada, us convido a la lectura de La finestra de Vermeer. M'agradaria, tanmateix, compartir-ne un tast:

"Una de les conseqüències benfèfiques d'envellir ha estat, en el meu cas, la pèrdua d'agressivitat. he estat un home discutidor, i de vegades barallador, fins passats els cinquanta anys, la qual cosa m'ha fet perdre temps, simpaties i algunes amistats.(…)

Vaig perdre, docs, el temps discutint, i el vaig perdre relacionant-me. Ni una cosa ni l'altra van valdre, en general, la pena."

 

web-pere-rovira

 

 

 

Share Button

Rajoy espera Godot

Mariano Rajoy és –en política— de l’escala del cigró. Des de 1981, quan va ser elegit diputat del Parlament gallec, ha viscut de la política. No és que sigui l’únic, però com diu Gregorio Morán, seria “difícil encontrar un modelo más perfecto que Mariano Rajoy de la transición terminada y consolidada.” Fa dos anys, l’expert en  lideratge José Luis Álvarez va publicar un estudi sobre els caps de govern que hi ha hagut des de la transició (Los presidentes españoles. Personalidad y oportunidad, las claves del liderazgo político), on el qualificava com el millor coneixedor de l’essència del poder. Segons el professor de Fontaineblau, la clau de la

» Read more

Share Button

Sant Jordi i Alícia

Quan es publiquin aquestes notes, s’haurà celebrat una nova edició de Sant Jordi i un altre any cop es tornarà a debatre sobre si els autors mediàtics es mengen el pa, els lectors i la parcel.la de glòria dels (autors) de tota la vida, o no. O s’empiparà algú, com l’any 2013, quan Pilar Rahola va engegar “a la porra” el gremi de llibreters perquè l’havien inclosa dins la categoria de “mediàtics”. Un servidor troba que Sant Jordi és essencialment un sarau, un gran mercat de tot allò que s’ha escrit i s’escriu; és tot un poble que es passeja i es regala flors, i m’agrada pensar –les xifres són de l’escriptor Joan Carreras— que no deixa de ser miraculós que es venguin un milió i mig de llibres en un dia, dels quals només un 12% corresponen a les llistes d’èxits.

Al llarg d’aquestes darreres setmanes, he comprovat amb satisfacció que un clàssic com Alícia al país de les meravelles, publicada l’any 1865 per escriptor britànic Charles Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll, continua funcionant com a narració en episodis per al moment d’anar-se’n al llit, per a unes xiquetes al voltant dels sis anys.  Encara avui aquest és el llibre en llengua anglesa amb més tirada, després de la Bíblia i les obres de Shakespeare. I recordeu que hi ha una segona Alícia (A través de l'espill), continuació de la primera i que va aparèixer el 1871.

A Catalunya, hi ha il.lustres aliciòlegs. Si us interessa el tema, us recomano alicies.wordpress.com, el blog del catedràtic emèrit d’enginyeria química Claudi Mans, i també el pròleg d’un professor d’origen valencià de la Universitat de Lleida (Amadeu Viana) a la seua traducció al català d’A través de l’espill. I en qualsevol cas, com va dir Carroll, en la seua dedicatòria  a Alice Liddell: “Alícia, accepta aquesta història/i, amb mà gentil, deixa-la al clos/on tens els somnis de la infància,/com una garlanda de flors/lligada amb llaços de memòria,/tot d’un país meravellós.

Publicat a SEGRE el 24 d'abril de 2016

Share Button

Un temps caòtic

La primera caixa d’estalvis catalana es va fundar el 1844. Les caixes partien de la idea d’inspiració socialcristiana que els treballadors havien d’estalviar i destinar els excedents a obres benèfiques, culturals o socials. Eren entitats de dret privat sense un propietari formal i en els seus òrgans directius hi hagué, en els darrers anys,

» Read more

Share Button

Periodisme després de Twitter

Dimecres passat, vam presentar –de fet, va ser Juan Cal qui ho va fer, minuciosament i amb un entusiasme notable— El periodisme després de Twitter, l’assaig amb què el periodista i professor Albert Sáez –un veterà dels mitjans, la docència i la gestió política– va guanyar l’any 2014 el premi Joan Fuster d’assaig. Recorro a les paraules de Saül Gordillo a l’hora de dir que el llibre defensa i critica al mateix temps el periodisme (sobretot els models tradicionals de negoci), però busca un equilibri entre l’immobilisme dels professionals ancorats en temps passats i els excessos dels gurús del món digital. Amb una certa ironia, Sáez va venir a dir que ni tenia vocació de guru, ni disposava del capital econòmic necessari per ser com un d’ells.

 

» Read more

Share Button

Un pacte amb el diable? La UE subcontracta a Turquia l’arribada de refugiats a Grècia

La improvisació i el desordre més absolut van caracteritzar ahir les primeres hores de l’entrada en vigor de l’acord entre la Unió Europea i Turquia, per frenar l'arribada de refugiats a Grècia. En aquest tema, la Unió Europea sembla haver optat per subcontractar –i pagar generosament– la gestió del problema a Turquia. Com si fos un servei públic que a eliminar, la Unió ha cedit una part de les seues competències. Curiosament,  l’acord s’assembla força al tracte ofert, en el seu dia, pel govern espanyol al del Marroc, a qui va es va comprometre a pagar per aturar la pressió sobre Ceuta i Melilla. Així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos-a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans.

¿Es convertirà la Unió en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que l’Estat espanyol fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita? Ha fet la Unió un pacte amb el diable, en oferir al president Erdogan credibilitat, diners, l’eliminació dels visats i l’acceleració de les negociacions d’adhesió a la Unió, entre d’altres compensacions? No oblidem que la manera d’exercir el poder, per part de Recep Tayyip Erdogan, és autocràtica. El president prové d’un moviment islamista favorable a la restauració del Califat i les seues relacions amb el gihadisme són, per dir-ho suaument, ambigües.

Balladour, un maquiavèl•lic polític francès, afirmava el següent: “La feblesa engendra menyspreu, la intransigència cega suscita odi. Ser estimat? Fer por? Depèn. El que cal és ser respectat.” És avui Europa més respectada que abans de l’entrada en vigor del pacte amb Turquia? Ho dubto. Jo em decantaria més aviat per afirmar que és més feble i, en conseqüència, menyspreada.

Share Button

Heu utilitzat algun cop Tweepsmap?


Share Button

Un dia sense mexicans

Amb el tema dels refugiats, la Unió Europea sembla haver optat per la subcontractació de la gestió del problema a Turquia, igual com el govern espanyol ho va fer amb el del Marroc, a qui va començar a pagar per aturar la pressió sobre  Ceuta i Melilla. Fent-ho així, la feina bruta se sotsarrenda a governs menys sotmesos –o gens sotmesos– a l’escrutini democràtic i a l’imperi de la llei i dels drets humans. Ara bé, immediatament les màfies obriran noves rutes amb guanys astronòmics i la Unió es convertirà en un ostatge del govern turc, de la mateixa manera que Espanya fa anys que balla al so de la música de la monarquia alauita.

La immensa majoria dels refugiats sirians són al Líban, a Jordània, a l’Iraq, a Grècia… Naturalment, les riques monarquies del golf pèrsic, com Aràbia Saudita o Qatar, se n’han rentat les mans, i els governs d’aquesta orgullosa Europa amb més de 500 milions d’habitants han decidit que no volen acollir una onada de fugitius que, a tot estirar, representaria un 0’2 % de la població total de la Unió. Dels efectes positius, a mitjà termini, de la immigració per a aquesta Europa envellida i de natalitat minvant, gairebé ningú no en parla. ¿Sabem que els immigrants fan les feines que els nadius no volen fer o comencen petits negocis i creen llocs de treball, que paguen en conjunt més impostos que els ajuts que reben, que incrementen el consum i contribueixen a assegurar el futur de les pensions i de les prestacions socials? ¿Que l’economia alemanya creixerà enguany un 1’9%, mentre que la reducció de la immigració al Regne Unit encongirà el PIB britànic i obligarà el govern Cameron a augmentar impostos per ajustar el pressupost? Per què costa tant d’entendre-ho? Si no l’heu vista, busqueu la pel.lícula titulada A Day Without a Mexican (Un dia sense mexicans), que escenifica –mig com a documental i mig com a comèdia– el caos en què se submergiria Califòrnia si un dia, de sobte, despareguessin tots els mexicans que hi treballen. Per a quan una adaptació europea?

Publicat a SEGRE el 13 de març de 2016

Share Button

L’estripada de 8 de març de 2016, sobre Girona, les mentides útils i les perilloses

Aconseguir el poder és apoteòsic, però també és sacrificat. De vegades, cal dir alguna mentida i el que marca la diferència entre les mentides útils i les mentides perilloses és únicament l’èxit. Si la ciutadania se sent satisfeta del resultat, perdona; si se sent decebuda, nodreix contra el mentider una rancúnia sense pietat.” Amb el temps, sabrem quina és l’opció dels gironins.

 

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-miquel-pueyo/audio/913431/

 

Share Button

La Große Koalition

La gran novetat de la política espanyola és la fi del bipartidisme i haver passat de dos a quatre actors polítics amb possibilitats reals de governar. Segons el sociòleg Manuel Castells, en el cens electoral s’ha definit, a l’entorn de la quarantena, una escletxa generacional tan marcada que el PSOE i el PP només guanyen entre els electors de més de 57 anys, i el PP arrasa únicament entre els que superen els 77. El nivell educatiu i el lloc de residència dels votants també juga en contra de

» Read more

Share Button

Networking i comunicació política. Algunes recomanacions pràctiques

Podeu accedir (o descarregar-vos d' Slideshare ) l'arxiu Estratègia de la comunicació política en xarxa. Aspectes pràctics, que correspon a una sessió que vaig impartir a Mollerussa el proppassat 27 de febrer, per invitació de la Federació de Lleida  d'Esquerra Republicana de Catalunya.

“Encara que no t’ocupis de la política, la política s’ocuparà de tu.” Aquesta és una frase històrica del cantant francès Yves Montand.  En la comunicació política convergeixen la comunicació, la política, el màrqueting, la sociologia…. Tal i com la coneixem va començar en els anys 50, als Estats Units, i se la va definir com un dels tres processos (conjuntament amb el lideratge i les estructures de grup) a través dels quals es mobilitzen i es transmeten les influències entre les institucions i els ciutadans votants. • Només durant una petita part de la història, el discurs polític s’ha vehiculat a través de textos impresos. Més tard, a través de canals molt poderosos i capaços d’arribar a més persones (la ràdio, el cinema i la televisió) i des de fa pocs anys, a través de les TIC: Internet, telèfons mòbils…

paradigma

Share Button

EL WHATSAPP I ALTRES HERBES

Jo també vaig confiar, durant uns anys, en el poder emancipador d’internet, en l’emergència d’un paradís d’empoderament i cooperació, i en un programari i un maquinari que semblaven capaços d’obrir-nos les portes d’un món millor. En l’actualitat, sense arribar a l’escepticisme tecnològic, m’he tornat  molt més prudent i crític, en relació a l’anomenada intel.ligència col.lectiva d’internet. Sobretot pel que fa a les xarxes socials, em fa l’efecte  que estem regalant un excés d’informació personal –a canvi d’una mica de companyia i de reconeixement—, i això no només facilita la vigilància del que fem i opinem, sinó que proporciona moltes dades sobre el nostre potencial com a consumidors.

No sé si estareu o no d’acord amb mi, però crec que la més exposada de les aplicacions “intel.ligents” amb què ens hem dotat és el WhatsApp, o serveis similars. Tenen una certa utilitat però també són amplificadors sorollosos i incessants –recordeu la famosa tarda de l’apunyalador de Lleida i els rumors estúpids que es van divulgar?–  i en una font d’estrés i conflictes, per a algunes relacions: discussions interminables, interpretacions conflictives dels silencis i del temps de resposta…

Tinc la impressió que no estem dissenyant tecnologies o gadgets per fer alguna cosa, sinó que comencem a fer determinades coses per la senzilla raó que tenim els recursos per fer-les. Hi ha alguna altra explicació per a conductes com la de les persones que van fotografiar (i difondre a través de Whatsapp) el cos d’una menor d’edat, morta en un accident de trànsit, a les Valls de Valira? En aquest cas, sembla que la policia ha pogut actuar amb diligència i eficàcia, però l’arrel d’aquesta mena d’abusos que poden arribar a constituir un delicte greu es troba –si més no, en part—en la convicció que és gratis i immediat, que tothom ho fa i que, al capdavall, tot el que pot ésser fet amb la tecnologia de què disposem ha de ser fet, sense cap mena de restricció moral o ètica.

Publicat a SEGRE el 28 de febrer de 2016

Share Button

Adif, gomina…

Un jutjat de Barcelona ha destapat la desviació d’uns 31 milions d’euros en les obres de l’AVE a Barcelona, gràcies a la connivència entre diversos alts càrrecs d’Adif (empresa pública del ministeri de Foment) i quatre constructores: Corsán, Sacyr, Acciona i FCC. Els gestors d’Adif van donar per bones obres que no s’havien executat. L’import total del llatrocini és (de moment) desconegut, perquè els 31 milions corresponen només a un petit tram de l’obra, concretament a un quilòmetre i mig. En conseqüència, és de suposar que assolirà proporcions escandaloses. A canvi, els implicats en la trama, per part d’Adif, van ser retribuïts amb un seguit de suculents viatges a estacions d’esquí dels Estats Units i Canadà, i a diverses capitals europees. Ja és gros que tot això s’hagi sabut gairebé al mateix temps que Adif

» Read more

Share Button

Un d’aquests petits

“Si algú esgarriava un d'aquests petits que creuen en mi, més li valdria que li pengessin al coll una roda de molí i l'enfonsessin al mig del mar.” Són paraules de Jesús, recollides en l’evangeli de Marc. Segles després, el papa Francesc es convertia en el primer pontífex que, en una reunió celebrada amb víctimes d’abusos, va ser prou valent  per reconèixer que sentia “vergonya per aquelles persones que tenien al seu càrrec la cura d'aquests petits i els van violar i causar greus danys".

 

» Read more

Share Button

El “precariat”

A principis dels 40, el president Roosvelt va pronunciar un famós discurs sobre les “Quatre Llibertats”: la de pensament, la religiosa, la llibertat enfront de la necessitat i la llibertat enfront de la por. La tercera havia de garantir que qualsevol persona tingués l’oportunitat de viure dignament i per això es va bastir un Estat del Benestar que va funcionar força bé a Occident, fins als anys 70, quan el neoliberalisme va començar a  imposar un canvi radical de sistema.

 

» Read more

Share Button

Jornada de portes obertes de Comunicació i Periodisme Audiovisuals a Lleida

portes_obertes_750px.png Comunicació 2016

Share Button

3 hores al dia dedicats al mòbil i la tauleta

Si us interessa, podeu consultar les dades bàsiques d'un estudi sobre el temps que dediquen internautes de 50 països al mòbil, la tauleta i l'ordinador de taula o el portàtil. Com a curiositat, els  joves dediquen més temps a veure vídeos o televisió en línia, a través de dispositius digitals, que no pas a veure el televisor. Les 8 tendències principals queden representades en aquesta infografia.

 

3b847b0278c4281b87a4c3cb82171087

Share Button

Víctimes oblidades

Sense pena ni glòria, un any més ha passat a Lleida el 27 de gener, Dia en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Cap administració no ha considerat necessari afegir-se a la commemoració internacional, instituïda per les NNUU, ni fer memòria de víctimes tan properes com el sabater de Lleida Josep Rodés, que va sobreviure a Dachau; el combatent de la resistència francesa Benito Morelló, mort a Mauthausen, o la mestra Coloma Seròs, supervivent de Ravensbrück i Bergen-Belsen.

» Read more

Share Button

Política o moda?

L’any 2012 va sorgir un “debat” sobre la manera de vestir dels representants de la CUP al Parlament, que David Fernández va tancar amb un tuit sensacional: "I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.". Ara, amb la inauguració del curs polític a Madrid, es torna a escriure i a discutir sobre rastes, cues i sobre el declivi de la corbata. Els codis de vestimenta han canviat, els canvis han arribat a la política i em sorprèn que encara calgui discutir si cadascú pot decidir o no com es vesteix i com es pentina.

» Read more

Share Button

Que vénen els bàrbars!

Aquesta ha estat una setmana prodigiosa, inaugural, plena d’auspicis… A darreríssima hora, el Parlament de Catalunya ha estat capaç d’elegir el MH Puigdemont (a Twitter, @KRLS) i s’ha tancat un llarg període d’intriga.

» Read more

Share Button

Oració als Reis d’Orient, de Josep Vallverdú

Josep Vallverdú

De l'estimat Josep Vallverdú, acabo de rebre per corrreu electrònic aquesta joiosa oració als Reis d'Orient. He pensat que no li semblarà malament que la comparteixi amb vosaltres, a través d'aquest blog.

 

Oració  als Reis d’Orient

 

Senyors Reis, per a mi res no demano;

tinc de tot: un viure decorós,

un fill cepat per qui em desvetllo,

una dona sense preu, que vessa amor,

i  em manté la sang en doll de primavera.

També un tros de paper on escriure

allò que s’endurà el vent;

família i amics amatents, vivents o enyorats,

i un cor esperançat, fruit de molts, molts anys

de viure amb els peus sobre la terra mare.

Per tant, si res volíeu dar-me,

feu només que això que he dit

sigui  tothora el meu cabal.

Amén.

 

                                                                 2016

Share Button

MIRAR ELS ULLS D’UN GOS. ABOCAR-SE EN EL MISTERI.

  • Un nen de pocs mesos sosté la mirada de la seua mare i li fa una rialla. També pot girar la cara si no vol que li posin una cullerada de menjar a la boca. Anirà aprenent que la relació amb els altres, que tenen les seues intencions i preferències, no sempre serà fàcil. Amb la majoria dels animals, no podem creuar la mirada i observar el seu interior. Podem mirar fixament una ovella però no ens hi reconeixerem. De fet, amb l’excepció dels nostres parents, els grans primats, això gairebé només ho podem fer amb el gos.

» Read more

Share Button

“L’estripada” de 22 de desembre de 2015

  • La política s'acosta a la condició d'espectacle i corre el risc de quedar atrapada dins la xarxa de l'entreteniment com a imperatiu i de l'adaptació al discurs publicitari. La informació objectiva i la discussió racional són substituïdes per la gesticulació de personatges ampul·losos i per declaracions associades a l'espai d'interessos compartits amb aquells mitjans de comunicació que(…)

http://http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-lestripada-avui-amb-miquel-pueyo/audio/905221/

Share Button

Res no canvia

El sistema electoral espanyol aprovat  l’any 1978 i incorporat a la Constitució està en el fons dissenyat per afavorir un bipartidisme similar al que va establir la Constitució de 1876 –de Cánovas a Sagasta i viceversa— i fer possible que un partit amb un 35% de vot popular assoleixi sense angúnies la majoria a les Corts.

» Read more

Share Button

Vae victus

Albert Sánchez Piñol va publicar amb força èxit Victus (primer en castellà, després en català i posteriorment en rus, alemany, etcètera), una novel.la històrica basada en una biografia fictícia del tinent coronel Martín de Zuviría, ambientada en el període de la Guerra de Successió i especialment durant el setge de Barcelona. La novel.la va tenir un impacte polític contundent.

» Read more

Share Button

“Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols”

 

  • Aquest llibre va rebre l'any 1983 el Premi "Xarxa" d'Assaig. Va ser publicat l'any 1984 per Edicions 62 i es troba exhaurit, des de fa anys. És un estudi clàssic i citat sovint sobre la singularitat ponentina dins el conjunt català i una anàlisi crítica de les ideologies que van dominar a la Lleida del franquisme i de la ideologia del "leridanismo" i del lleidatanisme.

índex.jpg 2índex

Gràcies a la Càtedra Màrius Torres  el llibre ha estat digitalitzat, per posar-lo novament a l'abast de les persones interessades. De moment, el podeu consultar o us el podeu descarregar des d'Academia.


 

Share Button

Lleidatanisme, leridanismo i Lleidapower. Lleida, des del XIX al XXI.

Share Button

La nit del pit-roig

Malgrat l’origen cristià, amb la missa del gall com a element central, la tradició de Nadal s’ha escampat pel món. A l'hemisferi nord, coincideix amb el solstici d’hivern i s’ha transformat en una festa associada al consum. A pesar dels abusos de la comercialització i dels desenganys que el temps ens infligeix, reconec la meua flaca per les narracions (ingènues?) que pretenen recordar-nos allò que hi havia, de més bell, en l’esperit nadalenc. Qui no coneix l’argument d’Un conte de Nadal, de Dickens? La història de l’avar Scrooge, que la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el del passat, el del present, i el del futur, que li fa comprendre que si no canvia d’actitud, morirà sol com un gos.

 

» Read more

Share Button

El paisatge de la boira i l’escriptura. Unes notes.

          La boira és un tòpic que els lleidatans estimem i descrivim en termes de familiaritat i nostàlgia. "I veig mon Segre, i son hivern boirós…/I beso el Thames pel record pietós.", va escriure Morera i Galícia, des de Londres; Agelet i Garriga la descriu sensualment com “una bresca”; per a Màrius Torres, “la boira és fidel com el meu esperit”; Jordi Pàmias escriu sobre el “fosc demà de les tardes de boira”… Josep Vallverdú va titular Indíbil i la boira un dels seus llibres de memòries; La boira era el títol d’una revista publicada l’any 1979, i Guillem Viladot en parla d’aquesta manera:

 

» Read more

Share Button

Top influencers a Lleida, segons Klout, a 2 de desembre de 2015

Podeu visualitzar la gràfica dels 30 influencers de Lleida.

yes

Klout és un servei web que mesura la influència d'una persona o marca en les xarxes socials. Per determinar el Klout Score utilitza més de 400 paràmetres diferents de les 7 xarxes més importants i s'assigna una puntuació entre 1 i 100. La mitjana dels usuaris és de 40 i es considera un influencer aquell amb un índex per damunt de la mitjana. El 5% dels usuaris amb un valor superior a 60 estan considerats els més influents.

Share Button

Els pecats dels catalans

Si finalment es convoquen eleccions per la impossibilitat d’escollir un nou president, no només és impossible assegurar si tornaran a prendre un caire plebiscitari, sinó que ni tan sols no sabem  si les opcions electorals representades ara i més endavant a la cambra seran exactament les mateixes. És arriscat fer previsions sobre la resistència de la societat catalana i sobre com evolucionarà  l’anomenat Procés, tot i que resulta  inversemblant que l’escenari polític de a Madrid canvïi gaire, després del 20D.

 

» Read more

Share Button

Prats d’asfòdels

He sortit no gaire tard per llançar uns diaris al contenidor de paper i fa estona que camino per tornar a casa, entre aquesta boira nocturna que m’embolcalla i m’amaga, segur que que ningú no m’assetja dins d’aquest núvol. A la fi, veig un fanalet escarransit, en una cantonada. Té una bombeta tan modesta que gairebé no es percep fins que no hi ets damunt. Sóc a prop de Sant Llorenç, on comença el carrer Tallada, i l’enfilo, però m’adono que només tinc 13 anys i el carrer té botigues obertes, hi ha un cafè com un illa lluminosa i a mi em couen les orelles. Tinc un altre cop penellons? Ara m’acosto al mercat del Pla –se sent ferum de verdura pansida i de peix–, giro cap al carrer de Sant Martí i surto a la vora del riu. Sóc dalt del pont i darrere meu se sent el terrabastall que fa el tren entrant a l’estació. Es barregen la boira i el fum de la locomotora. Mon pare em té agafada la mà i em sembla que ni tan sols no he fet la Primera Comunió. La mullina ens empapa el cap i a la banda d’Indíbil i Mandoni s’endevinen, entre el vapor d’aigua, les carrosses dels Mags. Apressem el pas per arribar-hi i de sobte em trobo sol, entre els pins del Camp Escolar. Sento el Bernabè que em crida i em fa l’efecte que sóc massa petit per ser fora de casa, en aquestes hores. He fet els quatre anys?

Finalment, darrere un pi alt, negre i xop veig el llum de casa. Torno a ser gran, torno a ser a Onze de Setembre i em creuo amb una veïna que treu el pastor alemany a fer una tomb. Tinc la sensació que dins aquesta boira nocturna que m’embolcalla hi som tots, els morts i els vius, i que els morts vetllen per nosaltres, mentre rodem pels prats  d’asfòdels i fem cap, absolutament nus, als peus de Déu, i recordo que aquestes són aproximadament les darrers frases de Virginia Woolf que he llegit a casa, abans de sortir a llançar el paper. 

Publicat a SEGRE el 22 de novembre de 2015

Share Button

“L’estripada” de 17 de novembre de 2015

  • Si vols escoltar "L'estripada" de 17 de novembre de 2015, a "Catalunya vespre".

  • "Si s’acaben convocant eleccions per la impossibilitat d’escollir un nou president, és molt possible que els comicis del mes de març es converteixin, de facto, en un plebiscit per decidir sobre el futur del lideratge d’Artur Mas."

 

Share Button

Els llops

Aquesta setmana passada es va presentar a Lleida La digitalització de l’altre, l’assaig amb què el professor Carlos M. Ruiz Caballero va guanyar el Vallverdú de 2014. L’autor afirma, en les primeres pàgines del llibre, que no vol elaborar “un discurs apocalíptic ni tràgic”, però tampoc “entonar un cant acrític de la tecnologia.”

 

» Read more

Share Button

“La digitalització de l’altre”

Aquest és el text (aproximat) de la presentació del llibre del professor Ruiz Caballero, llegit a Lleida el 10 de novembre de 2015

  • Carlos M. Ruiz Caballero (Las Palmas de Gran Canaria) és professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de Blanquerna-Universitat Ramon Llull i els seus interessos acadèmics i investigadors tenen a veure amb l’ètica de la comunicació, el ciberespai, les audiències participatives i la digitalització de l’Altre. El 31è Premi Vallverdú –atorgat l’any 2014 i que presentem avui— duu precisament per títol La digitalització de l’Altre i incorpora el subtítol Els reptes de la democràcia en l’era del ciberespai. L’any passat, en l’acte de concessió dels premis, el professor Ruiz Caballero em va posar (amb el títol del seu llibre i amb la seua intervenció, en l’acte de lliurament del premi)  la mel a la boca, en termes col.loquials, i, posteriorment, la invitació de la Paeria a fer la presentació de l’assaig, un cop editat per Pagès, m’ha proporcionat l’oportunitat de fer-ne una lectura detallada.

 

» Read more

Share Button

Francesc Porta

Fins no fas pas gaire, Francesc Porta i Vilalta (1915-1992) no tenia ni tan sols una entrada a la Viquipèdia. En breu, gràcies a la lleialtat de la seua família i a l’esforç d’Antonieta Jarne i la Teresa Ibars, Pagès publicarà un llibre sobre la trajectòria d’aquesta ovella negra de la burgesia lleidatana, de pares, avis i rebesavis lleidatans, que va exercir de periodista, de

 

» Read more

Share Button

Què em vaig deixar de preguntar-li, a Gabriela Weiner?

Divendres, 7 de novembre, Gabriela Weiner va arribar a Lleida en tren, des de Madrid. Amb ella, la professora Mariona Visa i tres estudiants (Gemma Fontané, Clàudia Darder i Anna Pifarré) vam compartir dinar i cafè, abans de reunir-nos amb els aproximadament 45 estudiants que ens esperaven, en una aula del Rectorat de la Universitat de Lleida. Aquests alumnes de l'assignatura Creació de continguts en xarxa havien llegit Llamada perdida, una compilació de cròniques de la periodista peruana.

Jo havia llegit anteriorment Sexografías i alguns articles més de la Gabriela,  publicats a El País, però no la coneixia/coneixíem i sobretot les meues alumnes sentien una gran curiositat per descobrir si era tan accessible, franca, oberta… com els feia pensar la lectura de Llamada perdida. Jo no sabia què pensar –escriptors i obra no tenen per què mantenir una determinada coherència– però estava segur que –pel cap baix– resultaria més simpàtica que Mario Vargas Llosa, posem per cas.  De fet, a l'hora del cafè, mentre jo entrava a demanar les consumicions en un baret proper a la Universitat i elles estaven a la terrassa, les meues alumnes es van posar a parlar de trios i de parelles no convencionals amb la periodista peruana. En sortir, me'n vaig adonar de seguida i vaig creure que ja havien trencat el gel. Bé, de fet, vaig pensar que no hi havia hagut mai ni una gota de gel.

La sessió amb els i les estudiants va anar beníssimament. No van parar de fer-li preguntes i comentaris (la Clàudia Darder va oficiar de moderadora/esvalotadora) i tot va –per dir-ho en termes líquids–, tot va fluir…

La Weiner fa parlar del "lado salvaje de la vida", de la filòsofa queer Beatriz Preciado, de què malament es paguen les històries llargues i molt treballades, de l'existència de diversos tipus de bellesa (aquí, hi va haver una lleugera discrepància, de la banda de les alumnes-presentadores) i de moltíssimes altres coses interessants, professionals, profanes, divertides, suggeridores… Jo em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li com i on s'aplicar el gel de testosterona, però no vaig gosar. Recordem que hi havia els meus alumnes i les meues alumnes, tot i que ells i elles no em van semblar gens cohibits, en cap moment.

Amb Gabriela Weiner i mariona Visa 6 novembre 2015

Estic segur que la generosa participació de Gabriela Wiener a la "nostra" classe ha estat molt valuosa. Confio que actuï com un estímul per escriure, en el cas d'alguns estudiants. Va ser, tant en el sentit més personal, com en el professional i acadèmic, una magnífica visita.

Cal dir, finalment, encara que la Wiener va resultar ser una persona simpatiquíssima, expressiva, intel.ligent i suggeridora?

Gabriela Wiener i alumnes 6 novembre 2015

Share Button

L’estripada de Miquel Pueyo (Rovinada a Agramunt)

Una rovinada registrada al riu Sió, a l'Urgell, ha inundat aquesta matinada el semisoterrani d'una residència d'avis a Agramunt. L'alcalde de la localitat ha intentat accedir a la zona inundada, a les quatre de la matinada, però l'aigua li arribava al pit i ha calgut esperar l'arribada dels Bombers. Dels nou interns que dormien en el semisoterrani, cinc els han rescatat amb vida, però (…)

"L'estripada" de Miquel Pueyo. 3 de novembre de 2015. Catalunya vespre.

Share Button

Tots Sants

En el mes de febrer d’enguany, el neuròleg i escriptor Oliver Sacks va explicar, en un article publicat al New York Times, que sofria una rara metàstasi d'un melanoma ocular tractat nou anys abans i que només li quedaven uns mesos de vida. Efectivament, va traspassar el 30 d’agost passat. En el seu comiat va compartir algunes frases que ens suggereixen una reflexió serena. Per exemple, quan va escriure: "he viscut com una criatura que sent, un animal que pensa, sobre aquest planeta preciós, i tot plegat ha estat una aventura i un privilegi enormes (…) ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.”

Més que una pretensió, la relació entre vius i morts és un desig màgic. La creença tradicional és que el dia de Tots Sants, una de les festes més antigues de la cristiandat, els vius visitem els morts i el 2 de novembre, dia dels Difunts, són ells els que ens visiten. Montaigne parlava de l’aprenentatge de la mort, però es fa estrany imaginar  l’aprenentatge d’una cosa que només es fa una vegada i que no necessita cap esforç singular, per part de qui és viu fins al darrer moment.

Al mateix temps, la mort és allò que fa apassionant la vida i li atorga un sentit, un cop acabada. La mort destrueix el ser viu però no pot esborrar l’haver viscut. Sempre en queda alguna cosa, encara que no sapiguem què. Aquest “haver estat” és com el fantasma d’una nena desconeguda, torturada i exterminada a Auschwitz. Fins i tot el seu pas breu i aparentment anònim per aquest món el fa completament diferent. 

Share Button

La gramàtica de la fantasia

Gianni Rodari va ser un escriptor, pedagog i periodista italià. Si no hagués mort l’any 1980, aquest mes d’octubre hauria fet 95 anys. Va començar a treballar com a mestre durant l’hivern del 37 al 38. Donava classes als fills d’un grup de jueus alemanys que van creure, durant uns mesos, que havien aconseguit escapar de les persecucions racials i vivien prop del Maggiore, un llac que és en part italià i en part suís.

 

» Read more

Share Button

El català de la Manxa

El català de la Manxa és una obra poc coneguda de Santiago Rusiñol. Tracta d’un obrer barceloní, fitxat per les seues simpaties revolucionàries, que, després dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, ha de fugir de Barcelona i refugiar-se a casa d’un amic que viu en un lloc de la Manxa, anomenat Cantalafuente, amb la seua dona i el seu fill Joanet. 

 

» Read more

Share Button

La Gran Bandera de la Diversitat Cultural

Durant uns dies, tothom qui ha volgut ha portat teles i retalls de roba de qualsevol mida o color al vestíbul de l'edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida. Han servit per cosir una bandera (mida XXL), que es penjarà el 14 d'octubre a la façana del Rectorat i que donarà el tret de sortida, l'endemà, a la jornada El DIA D: Àfrica com mai no l'havies vista, una iniciativa de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL i la Fundació Ferreruela Sanfeliu. El video l'han realitzat Anna Pifarré i Clàudia Darder, dues estudiants de les que col.laboren en l'organització de la jornada.

La iniciativa de la Tere Recarens, en la línia de les actuacions que comentava aquest diumenge passat, en aquest mateix blog, té a veure no únicament amb les arts plàstiques, sinó amb el procés de fer que alguna cosa (poc usual i que requereix complicitats i mobilització) s'esdevingui. D'aquesta manera, es produeixen coneixences, encontres, descobriments… que posen a prova la capacitat de les persones per aconseguir que passin coses extraordinàries, tot superant la frontera de les seues comoditats i de les seues rutines.

Per tant, allò essencial de la Gran Bandera no és tant (o no és només) la fabricació de l'artefacte, sinó la història mateixa de la seua fabricació i tot allò que s'esdevé pel camí o s'esdevindrà després.

YouTube Preview Image

 

 

 

Share Button

Àfrica a Lleida (article)

Del 9 al 13 d'octubre, hi haurà  una colla de persones cosint –sí, cosint amb una màquina endollada al vestíbul de l’antic Seminari, ara Rectorat— els centenars  de retalls de roba que hi estan portant els lleidatans. De què van? Es tracta d’una performance que recrea la tradició africana d’utilitzar els teixits com a suport de commemoració i comunicació i que es proposa cosir –i penjar a la façana de la Universitat—una Gran Bandera de la Diversitat Cultural. La impulsora d’aquesta peculiar celebració –amb el suport del col.lectiu ZZZ i d’un estol creixent de voluntaris– és Tere Recarens, una artista catalana que viu i treballa a Berlín, coneguda per les seues accions i instal.lacions, que ha exposat al MACBA, Santa Mònica, MUSAC, Arco i la Fundació Joan Miró, i que ha treballat extensament a  l'Àfrica, en el desenvolupament del projecte Maa Tere Manalen.

 

» Read more

Share Button

Àfrica a Lleida

12144767_10206189631513384_5976259914839369584_n

Share Button

Xarxes en campanya

Durant la campanya electoral, m’estava llegint La digitalització de l’altre, l’assaig de Carlos M. Ruiz Caballero que l’any passat va guanyar el premi Vallverdú. En l’epíleg, el professor Ruiz Caballero adverteix que aquest universal instrumental i tecnològic que denominem internet, xarxa o ciberespai es troba, de moment, regit per forces que són més aviat mercantils que polítiques i reivindica el paper de la moral i del dret en l’ordenació d’aquest nou espai global. La seua és una posició que aspira a ocupar un espai intermedi entre el discurs apocalíptic i el de la confiança exaltada en les oportunitats de la xarxa.

Si explico que llegia aquest llibre durant les setmanes que acaben de passar és perquè, al mateix temps, em continuava preguntant quina és la importància real de les xarxes socials com Facebook o Twitter (i de whatsapp, evidentment) en una campanya com la que hem viscut i en els resultats subsegüents. Ha passat a la història el temps de la cola i els cartells i qualsevol individu amb un mòbil connectat a la xarxa pot convertir-se en un activista i pot contribuir a l’èxit o al fracàs del missatge de campanya que les candidatures elaboren buscant un equilibri entre els grups als quals es dirigeixen i passant de puntetes sobre els aspectes que no els convé explicar.

No ha passat prou temps des de la primera campanya que va utilitzar amb criteri les xarxes (la de Barack Obama, l’any 2008) perquè puguem mesurar l’efecte real d’internet sobre la mobilització electoral, sobre els missatges de les candidatures i sobre les informacions dels mitjans de comunicació diguem-ne tradicionals. De moment, els politòlegs no han arribat a cap conclusió de pes, però especialistes com Albert Padró-Solanet han suggerit, a partir d’estudis encara incipients, que el debat a internet tendeix a afavorir les opcions no majoritàries i també l’abstenció. Agafem-ho amb pinces, però. Com el mateix professor recordava, l’any 2008 el PP es va beneficiar de la gran mobilització, a internet, contra la llei Sinde. Que ja no recordeu què era la llei “Sinde” (de la ministra socialista Ángeles González-Sinde), ni que va acabar essent aprovada en el primer consell de ministres de Mariano Rajoy? No és estrany. Com va dir Édouard Balladour, habilíssim primer ministre francès que va “cohabitar” amb Mitterand: “quan la ciutadania se sent satisfeta del resultat, perdona; quan se’n sent decebuda, nodreix contra el mentider un rancor sense pietat.”

Publicat a SEGRE el 4 d'octubre de 2015

Share Button

La decència i la civilització en la societat

En paraules del filòsof israelià Avishai Margalit, que he trobat en el llibre de Carlos M. Ruiz Caballero (La digitalització de l'Altre. Els reptes de la democràcia en l'era del ciberespai): 

“una societat decent és aquella on les institucions no humilien les persones (…) Una societat civilitzada és aquella els membres de la qual no s’humilien els uns als altres.” 

Això m'ha fet pensar en una frase de J.M. Coetzee, a qui darrerament havia estat llegint:

“És això, la civilització: un acord no expressat perquè ningú, per insignificant que sigui, no perdi prestigi? (…) Sigui com sigui, és francament admirable.” (Escenes de la vida a províncies. Barcelona, Ed. 62, 2012).

Share Button

3 diputats per la independència, l’any 1991

Avui en parla el diari ARA:

Només ells tres hi van donar suport en un Parlament que encara no disposava de sistema electrònic de votació. Per votar a favor, calia alçar-se de la cadira. "La sensació de solitud era molt gran", recorda Carod-Rovira. "Sabíem que els altres 132 diputats no s'aixecarien", afegeix Pueyo. "Però ens sentíem precursors d'un debat que s'havia de fer", arrodoneix Colom.

 

http://www.ara.cat/premium/cronica/independencia-ja-colar-al-Parlament_0_425357514.html

1991_3_diputats_CDC-ERC-ICV-CDS-PSC_ARAIMA20110211_0028_28

Share Button

Del rumor a l’amenaça

En aquesta campanya, hem escoltat més opinions i amenaces que fets. Si alguna vegada els fets van ser sagrats, fa tant de temps que gairebé ni ens en recordem, i ara no em referiré precisament als mitjans de comunicació, sinó al sector eocòmic i al sistema financer. Els patrons d’algunes empreses (Freixenet, Pronovias, Almirall) han jugat a teledirigir el vot dels seus treballadors; les declaracions del president de la Comissió Europea han estat voluntàriament mal traduïdes; el president del Banc d’Espanya –teòric garant de l’ortodòxia econòmica i de la neutralitat política— ha anunciat la imminència d’un “corralito” i  dues  patronals bancàries (CECA i AEB) han amenaçat d’abandonar Catalunya, en el cas que s’esdevingui la independència. No és menys cert que una d’elles, el BBVA, es va fer ràpidament enrere, un cop el Col.legi de Metges de Barcelona li va recordar subtilment que gestionava més de 12.000 comptes bancaris de metges catalans.

És sorprenent que el sector bancari espanyol, que arrossega un greu problema d’imatge i de prestigi (preferents, blanqueig de capitals, falsificació de llibres, sous estratosfèrics i corrupció en la crosta directiva) encara tingui humor per posar-se a fer de bruixot electoral. Realment algú es pot imaginar que si Catalunya s’independitzés, els integrants d’aquestes patronals tancarien les seues oficines i renunciarien als dipòsits dels milions de clients catalans que tenen? La meua impressió és que les cúpules d’aquests entitats subestimen de manera crònica el criteri del seus clients i els continuen tractant com a estúpids mereixedors d’ésser enganyats, enlloc d’afrontar el dèficit de credibilitat que continuen acumulant i que algun dia els pot acabar passant factura.

En tots aquest casos, el rumor com a eina instrumental tradicional en el debat polític ha estat desplaçat per la mentida o l’amenaça. Ara bé, així com el rumor és anònim, la mentida i l’amenaça exposen la identitat col.lectiva o personal dels seus perpetradors i, al capdavall, poden propiciar una reacció en sentit contrari que aquests no havien previst ni sospesat suficientment.

Publicat a SEGRE el 27 de setembre de 2015

Share Button

“L’estripada” de Miquel Pueyo de 15-IX-2015

"Aquesta setmana ha arrencat el curs a Catalunya. Dels xiquets als universitaris, mig país (o, almenys, una gran part de les famílies) torna a passar l'experiència de ser un estudiant o de tenir-lo a casa. No és bufar i fer ampolles, però si ens dobleguem a les imposicions de la LOMCE –com el gat de Cheshire, l'exministre Wert s'ha evaporat, però ha deixat darrere la seua rialla– (…)"

Gràcies a Catalunya vespre, de tant en tant puc fer una "estripada". Són 90 segons i si us ve de gust, aquest és l'accés:

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/catalunya-vespre/catalunya-vespre-tercera-hora-lestriipada-de-miquel-pueyo-/audio/893292/

Share Button

1979 – 2015

L'origen del procés polític de Catalunya és en la reacció a la sentència del Constitucional de 2010, que feia xixines l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament i les Corts espanyoles. De manera inesperada, al carrer es va viure una mobilització  sense precedents, que va aplegar a Barcelona 1 milió i mig de manifestants.  L’endemà, la selecció espanyola va guanyar el Mundial i l’estat i els seus corifeus van dictaminar que el pitjor ja havia passat.

» Read more

Share Button

11S 2015

Si alguns confiaven que els catalans, com en altres moments històrics, ens doblegaríem per ser “tolerats”, ara ja s’han adonat –o s’haurien d’haver adonat—que els catalans i la Catalunya de 2015 ens assemblem com un ou a una castanya, als catalans i la Catalunya de 1979.

11S 2015 Al carrer

Share Button

Per qui toca la campana?

Durant la Guerra de Secessió als Estats Units, Mathew Bray, que havia fet alguns retrats oficials del president Lincoln, va poder prendre les primeres fotos de soldats morts als camps de batalla de Gettysburg i Antietam. Durant la guerra del Vietnam, l’any 1972, es va divulgar una fotografia esgarrifosa

» Read more

Share Button

Què fem amb la foto de l’Ailan?

Excepcionalment, cal fer circular la fotografia de l'infant de tres anys ofegat a les costes turques –en aquesta imatge, una recreació realitzada per un artista plàstic–.
Per què?
Perquè per injusta que sigui la mort de l’Ailan, ens hauríem d’imposar l’obligació de donar-li sentit, d’unir-nos a la seua memòria amb un pont d’amor i gratitud, i fer que de la seua vida, curta com un llampec en la foscor –així com de la de l’infant desconegut, assassinat a Auschwitz— en quedi alguna cosa. La mort, que continua essent un misteri, i sobretot la del petit Ailan, em torna a la memòria els cèlebres versos de John Donne:

“La mort de cada home em disminueix

perquè estic ficat en la humanitat

i així no envïis mai a preguntar

per qui toca la campana;

toca per a tu.”

Ailan, nen ofegat

Share Button

Dedicat a Carles Capdevila

FA DE MAL DIR QUE TENS CÀNCER, Carles Capdevila

 

Acabo de llegir aquesta columna de Carles Capdevila, director de l'ARA. Llegiu-la, perquè us farà pensar. Té a veure amb el càncer.

  • Per raons familiars i personals, he viscut de molt a prop el càncer i l'Alzheimer. No tenen res a veure, però a mi m'han fet pensar, sentir i meditar. He escrit més sobre la segona malaltia que sobre la primera, però el 20 de febrer de 2010 vaig publicar a SEGRE un article titulat "A les dones que lluiten". Es referia a unes amigues que estaven lluitant amb el càncer. Espero que no li sàpiga greu, al Carles, però he decidit de repescar-lo, penjar-lo aquí i dedicar-li, amb l'agraïment per la seua valentia i pel fet que una persona coneguda ho expliqui i ho argumenti. Una fortíssima abraçada, Carles…

 

A LES DONES QUE LLUITEN (SEGRE, 20 de febrer de 2010)

Sembla que els humans som els únics  éssers  conscients de la nostra finitud. Hom diu que ser conscients que res no és permanent i que la mort constitueix una certesa universal ens hauria d’ajudar a viure més relaxadament els moments de felicitat i de sofriment del nostre itinerari vital, però per a la majoria de nosaltres no resulta tan senzill. Potser per això  no són pas poques les persones que  cerquen en les creences religioses o en tradicions com el budisme  respostes al misteri de l’existència.

Per què escric sobre això? En part per allò que té la condició humana de pensadora incessant, però també  perquè en aquests darrers mesos algunes dones que conec o que em són properes han experimentat o experimenten –amb el suport d’un sistema de salut públic que limita l’efecte de les desigualtats i dins el qual moltes persones s’esforcen proporcionant consol, a banda de curació i avenços tecnològics, als seus pacients— la profunda commoció personal i familiar que suposa haver-se d’enfrontar a un càncer. I dic càncer, com diria infart o fractura, perquè crec que cal donar a cada cosa el seu nom, sense invisibilitzar-les ni utilitzar eufemismes superflus.

Al llarg de l’enfrontament amb la malaltia –que és al mateix temps un camí de superació, un període de reflexió i una etapa crítica que algunes vegades desemboca  en un renaixement personal profund– assistim als efectes de les teràpies sobre les dones que estimem o que ens són amigues, ens preocupem i ens alegrem amb cada pas donat, i ens adonem –i també en això cal ésser comprensius— que el càncer, com la decrepitud i d’altres afeccions, encara provoca un tipus visceral de por inconscient en alguns dels nostres amics i coneguts, que de sobte desapareixen o no saben ben bé què dir o com tractar a la persona que el duu a dins. Al mateix temps, són majoria els llaços que s’estrenyen i descobrim  en el personal sanitari i entre simples saludats detalls, mots i gestos que fan molta companyia i ens envolten amb un entorn profundament amistós que algunes persones saben construir amb delicadesa i sense teatralitat. Per totes aquestes raons, avui voldria dedicar excepcionalment aquesta nota dominical a les meues, a les vostres, a les nostres dones que lluiten per elles mateixes, pel sentit de la seua vida i per la nostra esperança.

M.P.

 

Share Button

El centre històric

Divendres, Juan Cal va dedicar una Peixera al centre històric. Tots sabem que  és una ferida oberta en la ciutat, un os impossible de rosegar, a pesar de les diverses actuacions que s’hi ha desenvolupat, des de 1979. La diagnosi que que en feia Cal, d’aquestes actuacions, era contundent: no és l’únic barri amb problemes, però és “el que ha acumulat més esforços i pitjors resultats en els últims anys”

La part baixa de la ciutat antiga, la zona de l’eix comercial i l’antic portal de Magdalena, continua essent una artèria comercial important, però la part alta ha quedat desconnectada de la ciutat: els lleidatans no la utilitzen com a zona de pas, ni s’hi passegen, ni hi troben al.licients comercials o d’esbarjo. El contrast amb Santiago, Barcelona, Girona o Vic és tan gran que a la majoria dels els fa una certa vergonya reconèixer que no tenim res que s’assembli a un barri antic per deambular, fer compres o sortir de nit. Admetem que partíem d’una edificació de menor qualitat que la  de ciutats com Vic, per exemple, però no podem negar que la gent jove no vol instal.lar-s’hi, ni que els seus estadants sofreixen diàriament molèsties de tota mena: tràfic de tota mena, especulació, prostitució al carrer, establiments il.legals, brutícia, soroll i degradació dels espais… Tornem al punt de partida, però. I el punt de partida és que si 36 anys d’actuacions (si comptem des de 1979) per part de la Paeria, la Generalitat i l’Estat no han servit per atenuar –ja no dic revertir—la decadència d’una part tan significativa de Lleida, potser seria sensat provar alguna altra cosa, després de plantejar-se d’una manera objectiva i metòdica què s’ha fet bé, què s’ha fet malament i què no s’ha fet…

No em rabejo en el fatalisme. Dubto sobre qui o quina institució té avui a Lleida l’autoritat moral per impulsar una auditoria cívica, professional, política i apartidista de la qüestió? Qui podria convocar una mena d’Estats Generals del centre històric? Deixem-ho avui aquí…

Publicat a SEGRE el 30 d'agost de  2015

Share Button

A la Seu Vella de Lleida, en un vespre d’estiu…

Amb Raül Romeva 25 agost 2015 Lleida, 24 d'agost de 2015

Presentació de "Junts pel Sí" a la Seu Vella, de Lleida.

Malgrat tot, en la política encara  hi ha emocions…

Share Button

Matar dones

La coincidència en el temps dels darrers assassinats ha fet créixer momentàniament la indignació ciutadana, però en realitat no constitueix cap fatalitat inevitable. Les dones (i, en ocasions, els seus fills) continuen regularment essent cremades vives, tirotejades, llançades al buit, ofegades i esquarterades. Una de les darreres innovacions en el modus operandi dels agressors  l’ha constituït la incorporació d’una eina tan popular com la desbarbadora…

violencia_de_genero2

 

» Read more

Share Button

EL DIA “D”: ÀFRICA COM NO L’HAVIES VISTA MAI

10 testimonis d’excepció apropen a Lleida una Àfrica “com mai no l’havies vista”.

 

 

EL DIA D a la UdL
 
Reserva’t la data! El proper 15 d’octubre de 2015 és EL DIA D. 
 
“EL DIA D: Àfrica com mai no l’havies vista” és el resultat de més de 1 any de treball conjunt entre la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL i la Fundació Ferreruela Sanfeliu. Una jornada de reflexió transversal què neix amb vocació de descoberta, amb la voluntat de trencar amb prejudicis i estereotips per, des de nous punts de vista, apropar a la ciutadania inusuals perspectives i renovades mirades sobre la realitat humana, paisatgística, tecnològica, científica, empresarial i cultural del continent africà. 
 
AFRICA I LLEIDA: una estreta relació.
 
Lleida, ens diuen els experts, és la capital de província de l’estat espanyol que acull al més gran nombre de nouvinguts provinents de les contrades africanes. Es per això que els promotors de la jornada volem contribuir a que, a través del coneixement de les realitats africanes, puguem aprendre a valorar i respectar a tots aquells qui trien Lleida com la seva ciutat adoptiva i contribuir així a ampliar els vincles culturals, econòmics i socials entre cultures. Doncs la diversitat cultural és font de riquesa, intercanvis, benestar i creativitat.
 
EL CONTINGUT DE LA JORNADA: 10 ponents d’excepció, una oportunitat única.
 
EL DIA D és materialitza a través d’un fórmula fresca i dinàmica de breus ponències i taules de debat que permeten participar als assistents. Entre els ponents confirmats, hi destaquen no només personalitats distingides de la nostra ciutat com Josep Maria Llop, qui ens guiarà pels secrets dels carrers de les ciutats africanes. També fills adoptius com l’escriptor Jordi Tomàs, qui ens relatarà com la tradició i el capital social són dos dels actius més importants del continent i com aquests poden donar lloc a extraordinàries històries de vida. El reconegut fotògraf Hèctor Mediavilla arribarà a Lleida per descobrir-nos amb les seves imatges als Sapeurs africans, un moviment cultural tan exòtic com profund, amb encoratjadors valors humans. El periodista Carlos Bajo, ens sorprendrà parlant de creativitat, tecnologia i reciclatge:  del “Lowhightech”  i els moviments de participació ciutadana que s’estructuren través d’internet. Amb ells, el científic Senegalès Birame Boye ens parlarà d’innovació, ecologia i sostenibilitat “Made in Africa”; mentre que el consultor i especialista en inversió de capital a l’Àfrica Mario Gonzalez, ens relatarà els més i els menys del “Dorado Africà” i com el futur empresarial internacional aposta per aquest continent. 
 
UNA JORNADA OBERTA A LA CIUTAT: la Plaça Víctor Siurana un escenari excepcional i ple de sorpreses! 
 
A aquests i d’altres ponents d’excepció s’hi sumaran activitats paral·leles a l’espai públic obertes a la participació ciutadana i que contribuiran a l’acompliment dels objectius del projecte: divulgar els valors i les expressions de la cultura africana, fomentant així el coneixement de la realitat contemporània que viu el continent, més enllà de la pobresa, de les dificultats o limitacions que tots ja coneixem i sempre tant presents als mitjans de comunicació de masses. 
 
EL DIA D ofereix una capacitat d’assistència presencial d’entre 100 i 120 persones. Ús convidem a reservar la vostra plaça i a no perdre-us aquesta interessant, fresca, dinàmica, curiosa, provocadora i intel·ligentment entretinguda jornada plena de continguts. 
 
Lleida, juliol del 2015
 

INFORMACIÓ & INSCRIPCIONS  catpec@udl.cat
 
 

 

Afegeix un comentari

Share Button

Hiroshima

Dijous passat, fa 70 anys,  el B-29 Enola Gay va llançar la primera bomba atòmica (l’anomenada Little Boy) sobre Hiroshima. Era un quart de nou del matí. L’artefacte va generar una explosió equivalent a 13 quilotones de trinitrotoluè i l’artiller de cua del bombarder va fer una vívida descripció dels primers efectes: “Una columna de fum puja ràpidament. El seu centre mostra un terrible color vermell. Tot és pura turbulència. És una massa bombollejant gris violàcia, amb un nucli vermell.” Dos B-29 més acompanyaven l’Enola Gay, per prendre fotografies i realitzar medicions.

YouTube Preview Image

 

» Read more

Share Button

Treballadors de la cultura?

Fa pocs dies, David García Arístegui publicava a la Directa un article amb un punt de vista infreqüent i feia una reflexió poc o gens passada pel filtre de la correcció política. La seua hipòtesi era que la majoria dels integrants dels moviments socials són persones de classe mitjana, que disposen de temps lliure i d’un cert coixí familiar o econòmic (més que no pas aturats o mileuristes, que no tenen temps, s’ocupen de fills o familiars…),  que desconfien profundament de partits polítics i sindicats, i que consumeixen causes mediàtiques que van canviant al ritme de la seua popularitat. García Arístegui destacava que des de qualsevol d’aquestes causes, es dóna per fet que no s’ha de cobrar per escriure, traduir, corregir, dissenyar cartells, fer

» Read more

Share Button

Memòria de la política

Felicitat és un concepte massa grandiloqüent. Prefereixo pensar que la felicitat és aixecar-te aviat en dissabte i aprofitar la treva de la calor  en aquestes hores, comprar el diari, fer un cafè en una terrassa –mentre una nena de no més de set anys, amb un nen petit als braços, que marraneja, posa pau en un grupet d’infants més petits, que discuteixen per unes llaminadures–, i comprar tres escamarlans, una sípia i algunes clasques per

» Read more

Share Button

Rellegir

En el debat sobre el futur de les biblioteques i dels llibres en paper, gairebé sempre s’acaba citant un relat breu de Jorge Luís Borges (La biblioteca de Babel), on l’escriptor argentí s’imaginava el món com una biblioteca sense límits i amb un nombre infinit de llibres, dipositats en milers de passadissos i plantes connectades per interminables escales de caragol.

Un servidor combina la possessió d’una biblioteca que s’ha fet massa gran per a una casa, amb la utilització constant de recursos digitals (ordinador, telèfon mòbil, llibre digital…), que resulten una mica més incòmodes de llegir i plantegen incògnites sobre l’obsolescència de formats i suports. A causa d’una petita reforma, la meua parella i jo hem hagut de desplaçar tots els llibres i materials en paper i –com suposo que faríeu tots– hem aprofitat a fer-ne una tria.

Sotmesos a judici, he descartat un nombre considerable dels meus llibres, a pesar de les dificultats que la nostàlgia i les manies personals plantegen, en aquests casos. D’entrada, podré prescindir d’un cert nombre de diccionaris, enciclopèdies, revistes científiques i vocabularis que  són consultables (més còmodament) a internet. En segon lloc, són molts els autors i les obres –tant de creació literària com d’assaig, acadèmiques, científiques– que no han resistit el pas del temps i que estic segur que no rellegiré mai…    Quins, tanmateix, se m’apareixen com a essencials, pel fet d’haver estat llibres de formació? Al costat d’aquests i aquestes, salvaré els autors i obres que es mereixen, almenys, un marge de confiança que pot ésser d’anys. Finalment, els llibres que he rellegit i que segurament continuaré rellegint, en els anys a venir: el Quijote, el Tristram Shandy, l’Ulisses, Guerra i pau, la Bíblia, els Assaigs de Montaigne, els poemes de Màrius Torres… que constitueixen el meu cànon personal; aquella trentena de llibres que jo m’enduria –abans, això sempre es preguntava en les entrevistes amb pretensions— en una illa deserta, on probablement no tindria cobertura, ni energia elèctrica, ni piles…

 

Publicat a SEGRE el 19 de juliol de 2015

Share Button

Elogi de l’avorriment

Durant el curs, una setmana plena d'activitats es pot justificar com una manera bondadosa d'omplir el temps dels fills, mentre els pares treballen. En canvi, quan arriben les vacances escolars, l’obsessió perquè els nens no s’avorreixin no és gaire saludable, sobretot perquè els impedeix de buscar dins d’ells mateixos, inventar i fer coses fora de les pautes habituals de consum. ¿Som conscients que sense una mica de tedi no hi hauria hagut tecnologia, descobriments ni literatura, ni –en conseqüència—inventors, descobridors, ni lectors? Volem que tot sigui divertit i distret, des de la pedagogia a l’amor, passant per la música i l’oci, i l’horror del buit que ens domina ens duu, de vegades, a sepultar els nostres fills amb jocs, activitats programades, viatges, competicions i qualsevol cosa que serveixi per omplenar el gran forat del temps.

            ¿Quin infant que no hagi tingut ocasió d’avorrir-se i no li hagi calgut mai contemplar l’anar i venir de les formigues o l’aparició de figures entre les ratlles de sol que travessen una persiana, o no que no hagi hagut d’esperar-se despert al llit, mentre no arribaven els Reis, pot sentir-se realment temptat pel vessament de sang, l’amor, la recerca de tresors o l’aparició de monstres fabulosos, en les pàgines d’un llibre, per exemple? Vivim –fins i tot, durant les vacances– permanentment accelerats i res no ens convida de manera prou imperativa a fer de la lectura, de la meditació o del vagareig una activitat essencial per a la vida. ¿Com pot madurar una persona que no aprèn a fer-se  companyia a ella mateixa, ni desplega  la capacitat de crear les seues regles i gestionar el seu temps?

Si m’ho permeteu, jo us convidaria a permetre que els vostres fills s’avorreixin, ni que sigui una mica… i es posaran a pensar o a llegir, a la curta o a la llarga. Es tracta d’una experiència imprescindible per al seu desenvolupament intel·lectual i per a la conquesta de la seua autonomia. El tedi és un gran mestre i d’una mica d'avorriment estival en surten els grans lectors i les persones que saben estar amb elles mateixes i convertir el temps "mort" en una font d'aprenentatge moral i intel.lectual.

Publicat el 5 de juliol de 2015 a SEGRE

 

índex

Share Button

Odissea

Els jesuïtes han estat –des que sant Francesc Xavier va arribar al Japó i es va fer amic  de l’abat Ninshitsu— fascinats per l’espiritualitat oriental i són els que més han estudiat les relacions entre aquesta i la religiositat occidental. La figura d’Heinreich Dumoulin SJ és de les més interessants, en la línia del que l’any 1937 va escriure el teòleg Romano Guardini –expulsat pels nazis de la Universitat de Berlín–: “Només hi ha una figura que ens convida a col.locar-la en la proximitat de Jesús: Buda. Aquest home és un immens enigma.”

Mentre som nens, la nostra conducta és equilibrada perquè vivim senzillament en el present. En créixer, la majoria dels humans ens passem la vida buscant un equilibri entre l’acció i el repòs, l’optimisme i el pessimisme, la tensió i la relaxació. Sovint voldríem que les coses fossin diferents i millors, i la nostra ment manté amb ella mateixa un monòleg interior incessant que –deixant a banda el seu interès per a la literatura— és més aviat, per a nosaltres, un motiu d’aflicció i de confusió. La postmodernitat ens ha fet creure que podem i hem de construir-nos un Jo únic i irrepetible, gairebé immortal, però s’esdevé que, com més al darrere d’aquest objectiu anem, més ens allunyem d’estats de consciència saludables i profunds.

No és, doncs,  estrany que alguns dels nostres contemporanis cerquin camins de calma i de pau interior. El significat de l’odissea de cada ésser humà incorpora  l’interrogant de si és possible trobar o un sentit a la vida. O, dit d’una altra manera, si aquest viatge que és la vida el podem convertir en una experiència formadora i real, en paraules de Claudio Magris, o si ens hem de resignar, com els companys d’Ulisses, a ser convertits en porcs per la bruixa Circe.

Publicat a SEGRE el 28 de juny de 2015

Share Button

Metadades

Demanar-se què passa amb allò que compartim a Facebook o busquem a Google és una pregunta sensata. Fem una prova senzilla. Anem a https://immersion.media.mit.edu/, autoritzem la pàgina a accedir al nostre compte de Gmail  i en poca estona obtindrem un esquema complet de les nostres relacions personals, laborals i socials.

» Read more

Share Button

“Tristram Shandy” i la literatura hipertextual

 

La literatura hipertextual parteix de la no linialitat argumental. Una  mateixa trama es relaciona a través d’hipervincles amb altres parts i això permet crear diferents itineraris de lectura . El lector és qui decideix  si seguir una secció completa o saltar-la si es troba amb un enllaç cap a una altra secció que –a més– , pot combinar-se amb imatges i elements multimèdia.

 

» Read more

Share Button

Llegir l’Ulisses. Bloomsday a Lleida

  • Aquest text que és la transcripció aproximada del que he explicat avui, a l'aula 2.32 del Rectorat de la Universitat de Lleida. Ens hem trobat 13 persones (sí, tretze!) per celebrar l'edició zero del Bloomsday a Lleida. Joaquim Capdevila ha parlat de l'Ulisses i el segle XX i Rosa Borrell ha llegit (en anglès) un fragment del capítol 13.

Bon vespre a tots i a totes, i gràcies per ser-hi. Ens hem autoconvocat com un petit grup heterogeni, coincident en l’interès per la creació, per l’obra de Jame Joyce i pel fet d’haver llegit, estar llegint o estar disposats a llegir l’Ulisses. Hi ha altres persones que no han pogut venir avui, però que comparteixen l’interès per posar en marxa a Lleida la celebració del Bloomsday, la commemoració anual iniciada l’any 1954 a Dublín  per celebrar la vida de l'autor irlandès James Joyce i la seva obra més coneguda. Com sabeu, la trama de l’Ulisses es desplega a la ciutat de Dublín i el seu entorn, des de les vuit del matí del 16 de juny de 1904 fins a les tres de la matinada. Aquest dia inclou una sèrie d'activitats com conferències acadèmiques, lectures i representacions de l'Ulisses, rondes de pubs i àpats que inclouen algunes de les preparacions que es consumeixen en la novel.la (salsitxes, cansalada, torrades, mongetes, pudding, cervesa…) A Leopold Bloom li agraden especialment els menuts i òrgans interns (ronyons, fetge, griers, cor…) però enguany ens hem limitat al té amb unes pastes. Els entusiastes se solen vestir amb roba de l'època "edwardiana" per a la celebració i segueixen mateixa ruta d’Stephen Dedalus i Leopold Bloom, i intenten fer, més o menys, les mateixes coses.

Agraeixo especialment al Quim Capdevila el suport a aquesta idea, a aquest petit disbarat, perquè sense ell segurament no m’hagués atrevit a fer la provatura d’aquest primer Bloomsday (potser, més aviat, d’aquest Bloomsday número zero) a Lleida.

La primera vegada que vaig llegir l’Ulisses va ser l’estiu que feia els 18 anys. Havia acabat COU i per alguna raó relacionada amb el concepte de lectures essencials, em vaig obligar a llegir-lo. Alguna cosa devia haver llegit sobre el fet que es tractava de la gran novel.la del segle XX, però també hi devia influir el fet que en la petita biblioteca d’armari que teníem a l’aula on s’impartia COU, n’hi havia un exemplar. La versió que em vaig llegir aquell estiu era la traducció “argentina” de J. Salas Subirats. Encara no havia aparegut la de J.M. Valverde, de 1976, ni la de Joaquim Mallafré  (en català), de 1980. Curiosament he sabut posteriorment que l’any 1966 la censura va autoritzar una traducció catalana realitzada per Joan Francesc Vidal Jové, que no es va arribar a publicar mai i que, en aquests moments, suscita l’interès d’una petita editorial catalana. La primera vegada em vaig llegir l’obra amb un cert esforç. Recordo, a més, el vernís d’americanismes que me la feien encara més difícil. Féiem una estada d’uns dies en una fonda de muntanya, amb els meus pares i la meua germana, i em recordo llegint a la vora d’un riu de poca profunditat i aigua gelada, probablement amb una d’aquelles sandàlies de goma que ens acabaven escaldant els peus i que duien una sivella metàl.lica que sempre acabava rovellant-se.

La meua segona lectura d’Ulisses va ser a principis de 2011 i aquest cop va precedir una estada d’una mica més d’un mes, a Dublín. Vaig fer servir la traducció de Joaquim Mallafré, vaig marcar els “capítols” en el llibre, vaig llegir lentament i en estones llargues i, un cop a Dublín, vaig resseguir la pràctica totalitat de l’itinerari de la novel.la. Finalment, hi vaig afegir algunes lectures crítiques complementàries i una guia topogràfica il.lustrada del Dublín de l’Ulisses: James Joyce’s Dublin, editada l’any 2004 i redactada per Ian Gunn, Clive Hart i Harald Beck. Disposeu també de la pàgina web del James Joyce Center  i de publicacions com The new Bloomsday book, de Harry Blamires, per seguir minut a minut els esdeveniments de la novel.la, des de les vuit del matí del 16 de juny de 1904 fins a les tres de la matinada, una data amb què Joyce recordava la de la primera cita entre ell i la que havia d'esdevenir la seua esposa, Nora Barnacle, quan van passejar fins al poble de Ringsend (prop de Dublin).

De fet, Dublín ha estat designada per la UNESCO Ciutat de la Literatura i també  Ciutat de les Paraules, per la seua rica tradició d’escriptors i d’escriptura. A banda del fenòmen singular de l’Ulisses — –, pels seus carrers, places, ponts, pubs  i edificis es pot seguir la petja de George Bernard Shaw, William Butler Yeats, Samuel Beckett i Oscar Wilde, entre d’altres.

El fragment que he triat per llegir (fragments, de fet) estan extrets del capítol 13 de la segona part, que correspon (en l’Odissea homèrica) a Nausica, una noia a qui Ulisses causa una gran impressió i correspon, aproximadament, a les vuit del vespre del 16 de juny. El sol s’està ponent i Leopold Bloom coincideix, vora del mar, a la platja de Sandymount –un suburbi al sudest de Dublín, situat a la badia del mateix nom– amb tres noietes o mainaderes que acompanyen un nen en un cotxet i dos noiets, vestits de mariner, que juguen. En alçar-se per contemplar una castell de focs, una d’elles –la Gerty McDowell— es tira enrere i en Bloom obté una visió indecorosa de les lligacames i de les cuixes de la noia, però…

Share Button

Bloomsday

Són les 8 del matí del 16 de juny de 1904 i un jove de vint-i-dos anys, Stephen Dedalus, fa classes en una escola de Dublín. Ha tornat de París després de la mort de la seua mare i es troba orfe de referents. A la mateixa hora, Leopold Bloom, un publicitari d’origen jueu, prepara l’esmorzar per a la seua dona, Molly Bloom, que encara és al llit, i que s’amaga una carta de les que ell li ha portat. La novel.la s’acaba a les 3 de la matinada, a casa d’en Bloom, després que se n’hagi anat l’Stephen i el Leopold s’hagi allitat, mentre la senyora Bloom, endormiscada, repassa la seua vida. Així comença i acaba Ulisses, la novel.la publicada l’any 1922 per l’escriptor irlandès James Joyce, considerada una peça clau en la literatura del segle XX i inspirada en l’Odissea d’Homer.

La primera vegada que vaig llegir l’Ulisses va ser l’estiu que vaig acabar COU i per curiositat i per un sentiment de –diguem-ne— responsabilitat intel.lectual  em vaig obligar a acabar-lo de llegir i a superar les múltiples temptacions d’abandonar-lo. La meua segona lectura va ser a principis de 2011 i va coincidir una estada d’una mica més d’un mes, a Dublín. Vaig plenar el llibre de marques i senyals i, en llargues caminades, vaig resseguir morosament els itineraris de la novel.la: la torre Martello, a Sandycove; el número 7 del carrer Eccles, on es troba la casa dels Bloom; L’Abbey Theatre, el cementiri…

Dimarts, 16, una petita colla de lectors, futurs lectors i enamorats de Joyce ens trobarem a l’hora del té per commemorar l’odissea dublinesa dels personatges de la que ha rebut –entre molts d’altres—els qualificatius d’absurda novel.la simbolista, epopeia de les misèries, extravagància còmica i drama naturalista. El Bloomsday se celebra a Dublín des de 1954, i també en d’altres ciutats de tot el món. Dimarts sabrem si –a banda d’aquesta modestíssima cita– hi ha, a Lleida, ganes i extravagància amorosa i literària suficient per instaurar una celebració més popular, teatral, simbolista i  de carrer del Bloomsday, a partir de l’any vinent.

Publicat a SEGRE el 14 de juny de 2015

 

Eccles Street, 7, domicili de Leopold BloomAquesta fotografia, que vaig prendre jo mateix, correspon al domicili de Leopold Bloom.

Share Button

–“Ous?” El fracàs teatral de Xavier Viura

D'un article que el 18 de desembre de 2014 va publicar Manuel Cuyàs a El Punt Avui. Em sonava l'anècdota però no en trobava la font i ha estat una mica a l'atzar que he trobat aquesta referència en l'article publicat per l'escriptor i periodista català.

 

La missa s'oïa. Oir missa. Del verb oir o oure, tan català com patir o ploure però que no fèiem servir mai per res més i que segons l'Alcover-Moll només és viu en algun sector de València. Xavier Viura era un poeta de Jocs Florals que un dia va escriure una obra de teatre. Es titulava Les flames del goig i la va estrenar al Romea. S'aixecava el teló i apareixien dos soldats romans, amb la llança i les faldilletes. Al cap d'una estona se sentia una fanfàrria. Un soldat deia a l'altre:

–“Ous?”

Es va sentir una primera rialla entre el públic. Se n'hi va afegir una altra, i quan la manifestació va ser general el teló va ser abaixat i aquí es va acabar la funció i la temporada sencera de Les flames del goig. Ho he tret d'una rememoració de Sebastià Gasch.

 

Share Button

5 mesos d’estiu

Des del punt de vista paisatgístic, Lleida  es troba  a la frontera entre el carrascar i la roureda, al nord, i la màquia de garric i arçot, al sud. Ens ha tocat la rifa d’un clima mediterrani, subàrid i continental. No us deixeu enganyar amb aquella la faula de l’esquirol que saltava d’arbre en arbre, des de Gibraltar als Pirineus… N’hi ha prou que us mireu aquestes terrasses fluvials que, a una certa distància del Segre, constitueixen replans i tossals estèpics de discreta bellesa, i recordeu que si les terres planes estan ocupades per la verdor de l’horta i del fruiterar és gràcies al regadiu iniciat ja en època romana.

Montmeneu

 

» Read more

Share Button

L’abstenció

Fa un parell de mesos, Barack Obama va tocar el botet als republicans afirmant que la millor manera de contrarestar la creixent influència dels donants rics en les campanyes seria  obligar per llei a votar a tothom. A casa nostra, en canvi, l’abstenció és un tabú. No en parlen els partits, no en parlen els periodistes, i si plantegeu el tema,  ara que s’acaba de desmuntar el teatret electoral, us diran que és similar a la d’altres països i que no us el prengueu a pit. Sembla com si no haguessin existit mai les diverses convocatòries, de 1979 ençà, en què la participació va ser prou elevada com per arribar al 80’8%, en les espanyoles del 82.

És cert la gent no vota per motius diversos i que tenen a veure amb el tipus d’elecció, el nivell educatiu o la dimensió de la localitat on viuen, però sobretot no vota per desconfiança cap a la política, presentada pels media com un espectacle o un entreteniment. En el cas dels més joves de 35 anys –majoritàriament abstencionistes–, la manca d’estabilitat familiar, professional i laboral amenaça de convertir aquest allunyament en una actitud crònica. No digueu que la gent és ruc, però. Quan no va a votar té els seus motius: està decebuda, creu que un vot no canviarà res, no té informació suficient… En resum, quan una democràcia representativa no és capaç d’il.lusionar o de renovar-se, es fa cada cop més fràgil i la fractura entre els ciutadans i les institucions augmenta.

Circumstàncialment, l’abstenció pot apuntalar un determinat status quo, però el seu efecte –a mitjà i a llarg termini— sobre els objectius compartits, sobre la cohesió social i sobre la confiança dels ciutadans en les institucions pot ser devastador. És perfectament legítim, com veurem en els propers dies, que una respectabilíssima minoria de ciutadans atorgui l’alcaldia a una llista que –posem per cas—ha obtingut 12.000 vots d’un cens de 91.000 electors. Ara bé, que sigui perfectament legítim no és incompatible amb l’evidència d’una mancança greu en el nostre sistema democràtic i d’una mostra clara de desconfiança, per part d’una majoria social aclaparadora.

Share Button

Mentalitats

Des que la política va ser posada a les ordres de les finances i de l’economia, vivim amb por. La revolució conservadora, l’esfondrament del bloc soviètic, la globalització financera i la desregulació han  provocat un increment tan ostensible de les desigualtats que els grans capitals han

» Read more

Share Button

El benefici de l’escriptura. Literatura per a periodistes o periodisme per a escriptors

El professor LL.A. Chillón ha suggerit una nova definició de la literatura:

  • “La literatura és un mode de coneixement de natura estètica que cerca de copsar i d’expressar lingüísticament la qualitat de l’experiència.”

La novel.la realista del segle XIX va projectar una nova representació de la realitat i va propiciar una connexió entre la literatura i la premsa, a través de la novel.la, que és un gènere pluriestilístic especialment adaptat per expressar lingüísticament la qualitat de l’experiència humana. Novel.les d’autors com Balzac, Dumas… es van publicar en format de fulletó, amb la intenció d’incrementar les vendes dels diaris que les publicaven.

El periodisme clàssic partia d’unes preguntes bàsiques (què, qui, quan, on,

» Read more

Share Button

Per què els blocs electorals?

Ja som un altre cop en campanya. Dilluns passat, en el simposi sobre llibertat de premsa organitzat pel Col.legi de Periodistes la Universitat de Lleida, discutíem sobre els diversos obstacles que s’oposen a la llibertat d’expressió. Carles Prats, editor del TN Migdia, va criticar un cop més la

» Read more

Share Button

El Sr. Postu

índex

D’entrada, jo era escèptic, en relació al Sr. Postu. Vaig pensar que seria un personatge efímer de la Lleida xarona. La Lleida xarona té algunes coses divertides, però quan es pren massa seriosament a ella mateixa, fatiga. Bé, almenys a mi em fatiga.

A poc a poc, vaig anar seguint la manera impecable com el Sr.Postu ha construït la seua identitat, tant en l’àmbit digital com analògic, i em vaig adonar que es tractava d’una iniciativa intel.ligent i amb una càrrega semàntica interessant.

L’únic que recomanaria al Sr. Postu (de fet, ningú no m’ha demanat cap consell) és que no es deixi encalçar per la Lleida institucional ni per la Lleida del lleidatanisme ranci. Cap endavant, hi ha molt a córrer. Cap enrere, miseria i companyia.

Ja sigui en paper o en format digital (amb o sense xapes) podeu adquirir el seu llibre Sóc de l’Oest, una recopilació de la seua activitat posturera. D’altra banda, podeu sentir el que el perfil de Yotube Si res li escau poseu-li blau en diu. I és que el Sr.Postu i la Carlota Benet (la jove professora que s’amaga darrera aquest canal de video) s’han descobert mútuament, en els darrers dies.

índex

 

Share Button

Perspectives sobre la mort

Divendres, 8 de maig, a les 10'30 hores, a l'Aula Magna del Campus de Ciències de la Salut de la Universitat de Lleida,

Taula Rodona "Perspectives sobre la MORT"

Modera: Eva Barallat Gimeno, coordinadora mèdica Cures Pal.liatives

Participen: Ariadna Solé, Jordi Moreras, Miquel Pueyo, Garbiñe Las Heras.

La meva presentació podeu trobar-la a:

Perspectives sobre la mort (slideshare)

Share Button

Elogi del caminar

La primera cinta de córrer va ser instal.lada (com un càstig) en un correccional de Brixton, prop de Londres, l’any 1821, amb la finalitat de mantenir en moviment els presoners. S’aprofitava per mantenir en funcionament un molí.

» Read more

Share Button

Top influencers Lleida

2015-05-03_1054

Share Button

Video resum de la 12ª Setmana de la Comunicació de la Universitat de Lleida

YouTube Preview Image
  • Vídeo resum de la 12a Setmana de la Comunicació, cel.lebrada del 13 al 16 d'abril de 2015 a la Universitat de Lleida, amb les xerrades dels periodistes Antoni Bassas, Rosa Maria Calaf i Pascual Serrano, entre molts altres.
Share Button

Alto les seques!

Sant Jordi sempre porta cua. Des de l’endemà mateix es reprèn  cada any  el debat sobre si els autors mediàtics es mengen el pa –i els lectors i la parcel.leta de glòria— dels autors de tota la vida. Alfred Rexach explicava divendres a La Vanguardia que una coneguda escriptora catalana –de les de “tota la vida”, assídua, a més,  a les tertúlies de ràdio i televisió— va marxar indignada de la Casa del Libro, on compartia signatures amb Buenafuente i sor Lucía Caram, després de llançar un sonor “que els bombin!”. L’any 2013 va ser Pilar Rahola qui va enviar “a la porra” el gremi de llibreters, en aquest cas perquè l’havien inclosa dins la categoria de “mediàtics”. O sia que, com podeu veure, ni tan sols no és clara la frontera entre els escriptors “seriosos” i els denominats (per l’autora indignada) “saltimbanquis”. Si hi sumem la competència de les autoritats, a l’hora de robar protagonisme als escriptors, en la foto de família– aquesta és una modalitat típicament lleidatana–, la moda dels selfies i de les youtubers com Yellow Mellow, i l’eclosió de la signatura digital remota, promoguda per Amazon, haurem d’acceptar que la troca s’està embolicant fins adquirir proporcions descomunals.

Davant d’aquest “alto les seques” que cada any pronuncien alguns autors, jo m’estaré com d’escaldar-me de prendre partit, com quan Maria Lapiedra  va declarar allò que “vist el que m'ha passat amb Joan Laporta, crec que Carretero és més seriós”.

» Read more

Share Button

Jo sóc filòleg!

A partir d'una idea del Departament de Filologia Catalana i Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida, Carlota Benet ha realitzat aquest video sobre els motius per estudiar Filologia.

Entre d'altres persones, hi han col.laborat generosament Cesar Padial, Carlota Camarasa, Maria Cros, Màrius Serra, Miquel Pueyo, Jordi Galceran, Andrea Zúcar, Yolanda Duran, Sergi Belbel, Gerard Català…

Esperem que us agradi i que ens ajudeu a viralitzar-lo, si no us sembla massa ambiciós…

YouTube Preview Image
Share Button

La salvació de l’ànima

A pesar dels tòpics i malgrat el mes de Maria que celebràvem als Maristes, no és el mes de maig, per a mi, el que en diuen el “mes de les flors”. Maig és, a Lleida, un excés d’abundància vegetal, una amenaça de calor anticipada, una sentor generalitzada de caragols a la llauna i una melancolia d’anar-te’n de pet a aquesta gran fregidora humana que és la canícula a les planes del Segrià.

 

» Read more

Share Button

ELECCIONS MUNICIPALS FREE

ELECCIONS MUNICIPALS FREE  és una aplicació gratuïta desenvolupada per Enric Mieza, que permet fer un càlcul del número d’escons o regidors que toquen a cada partit polític, segons uns resultats electorals determinats. També és útil per fer estimacions preelectorals; per exemple, extrapolant els resultats d’unes eleccions europees o autonòmiques a un municipi determinat.

Disposa de les dades de població dels municipis de l'estat espanyol i dels principals partits a les eleccions municipals d'Espanya de 2015.

En la versió de pagament, enregistra els escenaris de votacions per comparar-les més tard o fer diversos anàlisis.

 

Share Button

Joves indignats

Segons una enquesta realitzada pel Centro Reina Sofía, el tant per cent de joves entre 18 i 25 anys que s’interessa per la política és més alt que el de l’any 2008, donat que ha passat del 26’9% al 41’4%. Anem a pams, però. Els sentiments que la política d’ara mateix els inspira són indignació, desconfiança i impotència, i consideren que els problemes més greus del sistema són la corrupció i la falta de credibilitat dels representants polítics. L’establishment és, per a ells, responsable de les seues limitades esperances en l’educació i el  treball  i, per tant, el veuen com el mur que bloqueja el camí del seu  futur. O sigui que, com va dir Guardiola després de la primera derrota del Barça contra el Numància: “això és una merda…”.

I, tanmateix, les forces de l’ordre polític, els partits i els líders que han fet de la política una professió tenen encara l’esperança de sortir relativament indemnes, en les primeres eleccions que hagin d’afrontar. Per què? En part perquè l’opinió majoritària entre els joves s’ha de matisar tenint en compte que no són encara suficients els més polititzats i actius, i d’aquests, són una minoria els que finalment s’acostaran als centres de votació.

No fa pas gaire, parlant sobre l’edat dels líders polítics i sobre les formes del discurs i de l’escena política actuals, em deia una alumna que deu tenir 20 anys: “Això de la política és una cosa d’adults!” Hauríem de prendre aquesta conclusió en el seu context. No és cap broma. És la constatació d’una distància que ells perceben sovint com a insalvable i també la demostració que la indignació i la incertesa no han arribat encara (si més no, d’una manera global) a generar una massa crítica que garanteixi la gestació d’un autèntic canvi. I és que tant si ens agrada com si no les persones no voten necessàriament pels seus interessos. Voten pels seus valors, per la seua identitat, i voten per aquells amb qui se senten identificats.

Share Button

El dret a la felicitat i la política

Des d'aquí podeu accedir al contingut del número 22 de la revista EINES, editada per la Fundació Josep Irla. El tema central d'aquest número és la relació entre la felicitat i la política. Vull compartir amb vosaltres la meua

 

» Read more

Share Button

Enciclopèdia “a la turca”

Hi ha una mena de literatura sobre les ciutats que no té a veure amb el discurs de la política municipal o la promoció turística,  marcada pels vincles de l’autor amb el lloc, que es caracteritza per una erudició irònica i matisada, i pel recurs a la digressió de la narració periodística, a l’estil de Josep Pla. A Europa, el plusmarquista d’aquesta narrativa va ser el polígraf turc  Reşat Ekrem Koçu (1905-1975), que es va embarcar en l’edició de dues inacabades enciclopèdies sobre Istanbul, que constitueixen una exòtica col.lecció de curiositats, ruïnes, excentricitats, personatges i racons de la ciutat, i que va influir en escriptors més joves, com el Nobel Orhan Pamuk. Editades en fascicles setmanals, la primera Ansiklopedisi va aparèixer entre 1944 i 1951, i va arribar a la lletra B, i la segona, en 11 volums redactats entre 1958 i 1973, es va interrompre a la G.

            Des del meu punt de vista, un lleidatà encara jove i amb mèrits per convertir-se en el nostre Koçu, seria Vidal Vidal –de qui Vallverdú va escriure que “hauria pogut ben bé tirar per estudiós etern, i hauria estat un savi”–, no només per la proesa d’haver escrit i publicat l’extensa sèrie de Les Rutes de Ponent, sinó sobretot per les 1.101 pàgines de La ciutat de l’oblit : un llibre desbordant, una mena de Les mil i una nits en versió lleidatana, escrit amb estilogràfica i mancat d’un índex alfabètic que l’hagués fet més pràctic però no més apassionant. Salvant les distàncies, Istanbul i Lleida comparteixen la condició de ciutats devastades (Vallverdú deia que si una nit desaparegués la Seu, Lleida semblaria una vila fundada a finals del segle XIX), i també una certa coincidència en la manca d’autoestima i la melancolia dels seus habitants. El lector es preguntarà si aquesta diagnosi és vigent o si es va extingir amb el segle XX. Jo només dic que l’any 1971, mentre Pau Casals executava el seu cèlebre concert a l’ONU, un insigne músic de la terra encara proposava convertir la “lleidanalogia” en disciplina universitària per als que “sientan profundamente a Lérida”. Pel que fa a Ia ciutat del Bòsfor, Pamuk la descriu com a vigent, en el seu llibre Istanbul. Ciutat i records, publicat l’any 2003. Quant a Lleida, jo deixo aquesta pregunta al lector, si més no mentre en Vidal Vidal no ens doni l’alegria  d’escriure una Enciclopèdia de Lleida “a la turca”.

Publicat el 5 d'abril de 2015 a SEGRE

Share Button

Elogi de la memòria

A la memòria dels morts als Alps, aquesta primavera.

Fa pocs dies que van morir als Alps. D’aquí a uns dies més, els plataners i els faigs fullaran, i no farà falta gaire més temps perquè els camps de cereals adquireixin aquella verdor intensa que, quan el vent els rebrega, els fa semblar un mar escampant-se més enllà de  l’horitzó.

zoom-en-memoria-companeros-muertos-accidente-avion-black-ribbon

 

» Read more

Share Button

La desaparició de la carta, els correus electrònics i les xarxes socials

Diumenge passat, en la revista setmanal d'El País, Laura Rivas publicava un reportatge titulat Memorias de puño y letra, en el qual reflexionava sobre la desaparició del correu postal (de la carta, sobretot), fulminat pel telèfon, primer, i posteriorment pel correu electrònic i per les xarxes socials.

Tanmateix, les cartes (i també les agendes, els dietaris i les anotacions a mà) constitueixen una de les principals fonts d'informació d'historiadors i biògrafs, i existeix un revival similar al del disc de vinil, un fetitxisme de la lletra escrita. Segons el calígraf Ewan Clayton, "cada generació s'haurà de replantejar què significa llegir i escriure".

Per últim, destaquem l'existència d'un blog gestionat per Shaun Usher (Letters of Note), en què, des de 2009, publica cartes històriques i que rep milions de visites diàries.

Letters of Note

Share Button

Del, pel, per al poble

Per a Aristòtil, la finalitat de la política era fer les persones felices; una idea que va ser recuperada pels constitucionalistes europeus i pels patriotes americans, en els segles XVII i XVIII. Avui,  vivim temps de decepció envers la política,  les institucions i els partits, i sembla com si no només la política no ens fes feliços, sinó que cada dia ens proporcionés més decepcions. No és excessiva la pretensió aristotèlica, si considerem que la nostra felicitat no es pot desplegar del tot sense els altres i sense les institucions de la societat. Això dóna a la política una gran influència sobre les nostres vides i la converteix en un amenaça per al nostre benestar, però també en una força molt poderosa que pot proporcionar oportunitats de realització i de creixement a cada persona i al conjunt de la comunitat.

Si ens fixem en el discurs polític, veurem que és freqüent no dir res i parlar molt de temps. En canvi, és possible dir coses molt importants en menys de tres minuts. Aquesta va ser l’extensió del discurs pronunciat el 19 de novembre de 1863 per Abraham Lincoln, en la dedicatòria del cementiri de Gettysburg, on estan enterrades les víctimes de la batalla lliurada en el mes de juliol del mateix any. Molts americans se’l saben de memòria. És aquell que comença dient: “ara fa vuitanta-set anys, els nostres pares feren néixer en aquest continent una nova nació concebuda en llibertat i consagrada al principi que tots els homes són creats iguals”, i acaba referint-se al desig que la nació visqui “un nou renaixement de la llibertat- i que el govern del poble, pel poble i per al poble” mai no desaparegui de la terra. Breu i senzill com és, s’ha convertit en un dels millors discursos, un dels més comentats i citats de la història. Per contra, de l’interminable discurs de dues hores, pronunciat en el mateix acte per l’honorable Edward Everett, considerat el millor dels oradors polítics de l’època, no se’n recorda ningú.

Publicat a SEGRE el 22 de març de 2015

Share Button

“Mala fama” Mariola i Blocs Joan Carles

Teaser del reportatge "Mala Fama", on es tracta la realitat social de La Mariola relatada pels propis veïns. La Mariola és un barri de la ciutat de Lleida considerat com indret “perillós” per a la resta de ciutadans. Fins a quin punt és certa i justificada aquesta imatge? Per primer cop, un reportatge s'endinsa dins del barri per a descobrir, de primera mà, la dimensió de la problemàtica del barri, els motius i les seves expectatives de futur. El reportatge finalitzat es podrà visualitzar a partir del dia 16 d'abril.

  • Aquest és un treball elaborat per alumnes de Comunicació i Periodisme Audiovisual de la Universitat de Lleida
YouTube Preview Image
Share Button

Extramurs

L’any 1984 vaig publicar Lleida: ni blancs ni negres, però espanyols, amb la voluntat d’explorar la memòria de Ponent i encetar una anàlisi ideològica de les famílies i grups que van constituir la classe dominant durant el franquisme i es van inventar el leridanismo com a discurs polític i cultural oposat a la catalanitat i als valors democràtics. Des d’aleshores, Lleida s’ha transformat força. En alguns aspectes, a la manera de Lampedusa, tot ha

» Read more

Share Button

La batalla de Lleida. Una ciutat sota sospita o una ciutat que sospita

https://storify.com/MiquelPueyo/la-batalla-de-lleida

 

batalla

Share Button

Què està passant a Lleida? Cap a on anem?

Paeria_lleida

No només desconec determinats detalls de la batussa que ha enfrontat en els darreres setmanes l’alcalde de Lleida i la seua primera tinent d’alcalde, sinó que –donat que la disputa s’ha traslladat a l’àmbit judicial—no serà estrany que transcorri molt de temps fins que no s’arribin a aclarir les acusacions mútues, que són greus i que s’endinsen en àmbits no estrictament polítics ni personals.

Avui, 4 de març, el fragor de la batalla  entre els dos antics col.laboradors ha ascendit un graó més, amb l’entrada a la Paeria d’inspectors d’Anticorrupció i agents policials, a fi d’investigar acusacions greus sobre la rectitud d’algunes decisions municipals. El més trist  d’aquesta fotografia, que afegeix Lleida a la llista d’ajuntaments catalans i espanyols que s’han vist investigats per les forces que cooperen amb la justícia, és que perjudica sobretot (i d'una manera  injusta) la imatge de Lleida, dels lleidatans i dels seus legítims anhels de prosperitat, igualtat i justícia.

Ha costat anys i esforços diversos i transversals que Lleida reforcés la seua autoestima, que s’oblidés de la mesquina sentència “per Lleida, ja està bé”; que comencés a ser coneguda i reconeguda pels seus valors, els seus recursos, la seua creativitat, la seua gent… El daltabaix actual, les ombres que planen sobre el govern de la ciutat, la foto de la Paeria registrada… constitueixen un mastegot injust i dolorós, a la cara dels seus ciutadans.

Què passarà, a partir d’ara? Als que s’ho plantegin tot en termes partidistes i amb la mirada posada en les properes eleccions municipals, els demanaria que elevin una mica els seus objectius, que reflexionin sobre la situació de la ciutat, sobre el seu futur, sobre la dignitat de la societat lleidatana i sobre les responsabilitats que ens corresponen a tots, essencialment com a membres de la societat civil lleidatana.

Crec sincerament que la gran pregunta que molts lleidatans ens fem en aquests moments no és qui o com assolirà la responsabilitat de governar la ciutat de Lleida, en els propers mesos, sinó quina mena d’administració local heretarem i –sobretot—quina mena de projecte cívic, econòmic i polític volem construir, en el  futur. La ciutat està ferida, avergonyida, però no ha perdut la seua dignitat. ¿ No seria ara el moment de revisar els somnis i legítims interessos polítics, cívics i col.lectius de tots plegats, i apuntar una mica més amunt, i fer-ho d’una manera una mica més generosa, oberta, honesta i solidària?

És únicament una pregunta oberta, per a la qual jo (si més no, jo sol) no tinc ara una resposta. Si hi ha alguna resposta vàlida (o més d'una) és entre tots que l'hem de cercar i trobar.

Share Button

Tertúlies

No m’agraden les tertúlies radiofòniques o televisives. Ja fa molt de temps, per “culpa” de la periodista Mercè March, en vaig compartir una amb Manolo Sárraga i Ramon Morell, durant un parell de temporades. En guardo un bon record perquè encara no havia s’havia instaurat

» Read more

Share Button

Per què penjar videos sobre canalla, bellesa o refredats, en català

Carlota Benet és una jove professora que després d'uns anys d'activitats docents als EUA, s'ha instal.lat a Lleida, pràcticament en el moment del neixement del seu primer fill. Ha obert un canal a Yotube per compartir opinions, experiències… Hi podeu trobar des d'un video amb consells sobre els primers mesos d'un nadó, fins a consell de bellesa o les seues opinions sobre Lleida… Un dels seus objectius és potenciar l'ús del català a internet i la veritat és que ho fa amb força gràcia. Segur que us cridarà l'atenció.

 

YouTube Preview Image
Share Button

Un sistema envellit

Si els anomenats “joves líders emergents” se’n van cap als 40 o els superen (Iglesias i Ubasart en tenen 38, Colau 41, Monedero 52) em pregunto on és la generació política dels nascuts entre 1985 i 1995, a Espanya? Segons Pablo Yanguas, un investigador de la Universitat de Manchester, especialitzat en el sistema polític espanyol,

» Read more

Share Button

La política, la vida dels polítics i els partits, a Espanya

  • Si els joves líders de @ahorapodemos se'n va cap als 40, on és la generació dels 25-30? Per la dels 20-25 ja ni pregunto…¿Hi ha un tap generacional, i potser no només a Podemos o en la política?

» Read more

Share Button

Els Justos Amagats

 

A finals de 1944, només Auschwitz continuava en funcionament com a camp d'extermini. El 25 de novembre Himmler ordena que es procedeixi al seu desmantellament gradual. El 27 de gener de 1945 –ara fa tot just 70 anys–, a la tarda,  hi va entrar l’Exèrcit Roig. En l’actualitat, mentre traspassen

» Read more

Share Button

Què és útil?

Mentre acollia a Princeton investigadors fugitius del nazisme, el pedagog americà Abraham Flexner va publicar l’any 1939 un article titulat “La utilitat dels coneixements inútils”, on reivindicava la importància de la recerca de coneixements aparentment inútils.

» Read more

Share Button

Una xarxa social per a investigadors i universitaris

 

Academia.edu. funciona com una mena de xarxa social per a investigadors i professors universitaris. És a dir, hi podeu obrir un perfil, seguir i ser seguits, rebre suggeriments… però la diferència amb les xarxes convencionals és que allò que es converteix en subjecte de seguiment són essencialment els documents compartits. articles, tesis i treballs que cada acadèmic comparteix en obert.

 

  • La temàtica és molt diversa (lingüística, enginyeria, filosofia…), ha assolit més de 3 milions i mig d'usuaris, i més de 5 milions de visites mensuals. Per facilitar l'accés als documents, els usuaris utilitzen un sistema d'etiquetes orientatives. < tal de poder fer fàcil l’accés als documents que et puguin interessar, cadascun d’ells està etiquetat amb una sèrie d’etiquetes creades pels usuaris.
  • Els documents es poden pujar en word o pdf i es carreguen directament a l‘scribd, o sia que així que es poden descarregar o ser visualitzats directament.
  • Academia.edu també a pàgina incorpora una aplicació estadística que compta les visites diàries, els documents consultats pels visitants i l'indret des d'on accedeixen. Així doncs, també és converteix en una bona eina per mesurar l'impacte de les publicacions, amb la característica afegida de la disponibilitat i el lliure accés que proporciona internet.

 

 

Share Button

Política i felicitat

El dret a la felicitat és difícil de configurar en l’àmbit de la política. El que es va incorporar de manera primerenca (1776) a la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica va ser, en realitat, l’imperatiu de constituir un govern que garantís als ciutadans les més grans possibilitats d'aconseguir la seua Seguretat i Felicitat (en majúscules, en l’original).

S’ha relacionat la felicitat amb la renda, la salut i l’esperança de vida, amb la integració social i laboral, amb la manera de gestionar el temps… i, des dels anys 70 del segle passat, s’han anat acumulant estudis que relacionen la manera de governar un país amb la felicitat dels seus ciutadans. Tot va començar amb la Felicitat Nacional Bruta de Bhutan, una monarquia parlamentària budista, situada entre el Tibet i l’Índia. La mesuren a partir de 9 paràmetres, i només un d’ells és econòmic.

Segons Aristòtil, fer felices les persones hauria de ser la finalitat de la política, quan persegueix el bé suprem. Malauradament, vivim temps de decepció amb la política, amb les institucions i amb els partits, i no només sembla que aquesta política no ens fa feliços, sinó que cada dia ens entristeix més. Paradoxalment, el fet que la política com es fa actualment ens decebi i ens indigni ens convenç, encara més, que la felicitat té una dimensió política i que no és exclusivament individual.

Això significa reconèixer a la política un enorme poder sobre les nostres vides i sobre el nostre grau de felicitat i acceptar que constitueix, simultàniament,  un risc per al nostre benestar, però també una de les forces més poderoses, a l’hora de proporcionar oportunitats d’autorealització i de creixement per a cada individu i per al conjunt de les societats i de la Humanitat.

Share Button

La tolerància

Jordi Graupera es lamentava, en un article recent, que els occidentals no ens preguntem què tenim en comú amb els terroristes que van actuar a París, i també posava en dubte la universalitat d’alguns valors. Segons Graupera, tots els discursos de la raó han fracassat (sic) i encara que no hi estic del tot d’acord, les seues paraules m’han dut a pensar per què tampoc ni l’amor ni la moral no són (ni ho han estat mai) una força decisiva per garantir la convivència. Ni el budisme ni el cristianisme, ni cap “isme” religiós, filosòfic o ètic –per molt que hi tinguem fe o hi estiguem compromesos— no “funcionen” ara, ni ho han fet en l’Edat Mitjana ni en els anys de la Revolució Francesa, com un element cohesionador eficient. De fet, més enllà del nostre entorn i de les persones a les quals podem arribar a comprendre, ni s’estimen les nacions, ni les empreses, ni les aficions dels clubs de futbol… No és agradable reconèixer aquestes limitacions en la convivència entre els pobles, les cultures o les persones, però posats a ser realistes, sense caure en el cinisme o la desesperança, és possible que l’única virtut cívica, l’única manera pràctica d’acceptar els altres i de suportar fins i tot allò que no ens agrada d’ells, passi per l’adopció de la tolerància com a columna vertebral de la convivència. Prenc, en part, aquesta idea d’E.M.Forster (l’autor d’Una habitació amb vistes i Passatge a l’Índia), que opinava que la tolerància és una virtut avorrida però que pot funcionar allà on no arribin ni l’amor, ni l’amistat, ni la simpatia. És cert que Forster va escriure sobre aquest tema l’any 1941, quan semblava molt difícil que el nazisme perdés la guerra i meditant sobre com es podria aixecar (si l’oportunitat es presentava) un món nou de les cendres d’aquell cataclisme, però crec que plantejava una opció que continua essent, potser no miraculosa, però moderadament eficaç. Publicat a SEGRE el 18 de gener de 2015

Share Button

Els torracollons

Durant gairebé 50 anys, el setmanari satíric Charlie Hebdo ha aconseguit  de tocar allò que no sona a la totalitat de la classe política, així com a diversos sectors socials i sensibilitats religioses de la societat francesa. Els seus orígens es remunten a l’any 1960, quan va aparèixer el setmanari Hara-Kiri, «journal bête et méchant», prohibit l’any 1970 pel ministre de l’Interior i que va passar el relleu a Charlie Hebdo, que ha continuat practicant un humor

» Read more

Share Button

“Jihad” o “Gihad”? “El” o “la”?

El gihad o jihad (de l'àrab جهاد, jihād, "esforç", "lluita") és un terme que fa referència a un deure religiós de tots els musulmans. En àrab, el mot jihad és un substantiu que significa "lluita" o "resistència". Una persona dedicada al jihad és un mujahidí. El mot jihad apareix freqüentment a l'Alcorà, sovint en la frase feta "esforçar-se en el camí de Déu (al-jihad fi sabil Al·là)". En àrab estàndard modern, el terme 'jihad' s'utilitza per a una lluita per causes, ja siguin religioses o seculars.

En català, probablement  per influència del sintagma  "guerra santa" hi ha qui utilitza el mot en femení (la jihad) o que escriu gihad, però la forma normativa correcta és "el jihad". Així ho explica el Cercaterm, una de les eines digitals més interessants del Centre de Terminologia TERMCAT.

gihad

Share Button

Periodistes i comunicadors més seguits a Twitter

Nova edició del rànquing elaborat per Saül Gordillo, amb la col.laboració tècnica d'Arnau Udina. Passa dels 690 perfils del rànquing del juliol del 2014 als 813 d'aquesta actualització. L'autor suggereix que si trobeu a faltar algun periodista o comunicador, li ho féu saber a @saulgordillo.

El conjunt del perfil digital de Saül Gordillo el podeu consultar  clicant aquí .

 

L'encapçalen Andreu Buenafuente  (2.185.783seguidors) , Risto Mejide, Anna Simon, Jordi Évole… i clouen la relació Eli Vivas, Antoni Belchi i Olga Suanya (913 seguidors).

Com a curiositat, en el lloc 275, amb 4.690 seguidors i una variació de +754, hi ha un servidor de tots vosaltres.

Share Button

El “meu” 2014 en fotos

L'any 2014 en fotos (segons Google), en el meu cas… Ni ho desmenteixo ni ho aplaudeixo. En qualsevol cas, feliç canvi (o recanvi) d'any a tots i totes.

Share Button

“Fui a su casa esta Navidad”

Si cliqueu sobre "Fui a su casa esta Navidad" podreu llegir un article de la periodista peruana Gabriela Wiener. Actualment viu a Madrid i està considerada una de les veus més originals del periodisme narratiu llatinoamericà.  Perquè pugueu decidir si voleu llegir sencer aquest article atípicament nadalenc, us deixo el darrer paràgraf del text:

Una de las cosas que más agradezco de vivir fuera es no tener que celebrar la Navidad en casa de mis padres. Amo a mi familia pero me gusta estar con ellos haciendo otro tipo de cosas, menos señaladas. Las navidades juntos me recuerdan demasiado todo lo que he perdido. Me hacen pensar en el desmembramiento y el abandono del hogar, el desgaste, la erosión de la felicidad ingenua. Las navidades en casa de cualquiera, sin embargo, me hablan de todo lo que he ganado. Y que volveré a perder.

Share Button

Leida i la Seu Vella des d’un dron

La Seu Vella Quico Domingo

Un jove fotògraf i tecnòleg lleidatà, Quico Domingo, ha compartit les fotografies aèries que va realitzar el 25 de desembre d'enguany, des de la Seu Vella de Lleida. Era un dia típicament lleidatà, però amb una boira prou alta i feble per poder prendre aquestes imatges.

Si voleu veure el conjunt del reportatge, aneu a http://ca.wikipedia.org/wiki/UAV

http://www.quicodomingo.com/

Share Button

I l’any vinent?

La suma d’unes institucions, partits, entitats i moviments… no constitueix matemàticament una democràcia. A tot estirar, defineix l’estructura d’aquest sistema, però en qualsevol comunitat (petita o gran, rica o pobra), si no hi ha demòcrates, si no hi ha una majoria  d’individus amb una mentalitat, unes conviccions i una manera d’actuar compromeses amb les singularitats d’aquest model de convivència, no es pot afirmar que es visqui en una autèntica democràcia.

 

» Read more

Share Button

Sobre el pessimisme, l’esquerra i els nostres fills…

  • "Sí, quan deia que sóc pessimista d'esquerres no vol dir que sigui un deprimit d'esquerres."
  • "No perquè nosaltres estiguem desesperats hem de desesperar els nostres fills."

Un parell de frases extretes de l'entrevista de Carles Capdevila al filòsof francès Frédéric Gros, publicada a l'ARA del 21 de desembre de 2014.

 

AVT_Frederic-Gros_9200

Share Button

La nit del papachrós. Un conte de Nadal

PIT-ROIG

 

Qui no coneix l’argument d’Un conte de Nadal, de Dickens? La història de l’avar Scrooge, que la nit de Nadal rep la visita de tres fantasmes: el del passat, que l’obliga a recordar amb afecte la seua infantesa; el del present, que li mostra com l’amor regna a casa dels seus treballador, i el del futur, que li fa veure que si no canvia d’actitud, morirà sol com un gos.

 

» Read more

Share Button

De Saidí a Barcelona, amb Francesc Serés

El meu país, en el sentit  original del terme pagus, del qual ve també la paraula pagès i que fa referència a una demarcació rural, és aquest conjunt d’unitats paisatgístiques constituïdes per planes al.luvials, turons i serres que inclouen  una part de la plana d’Algerri-Balaguer i del Baix Cinca, la plana

» Read more

Share Button

Beperk, una eina per oferir o adquirir serveis

Beperk és una nova eina desenvolupada per una start-up, que connecta usuaris que ofereixen i demanen productes i servei, i que permet fer la transacció en línia. Està integrada amb Linkedin, Facebook, Twitter i Google +, i indexada en el cercador Google.

Beperk

Share Button

Frances Homs fa autocrítica, a Lleida

Homs

Share Button

Usuaris de xarxes socials, juny de 2014

Usuaris de xarxes socials

Share Button

Què ha passat?

Fa anys, el sistema bancari inspirava respecte. El director de l’oficina i fins i tot l’oficinista que hi havia darrere el taulell apareixien, als nostres ulls, revestits d’una honorabilitat i d’unes maneres que ens deixaven convençuts que el món continuaria girant al voltant del sol de manera impertorbable i que els nostres estalvis o el nostre compte corrent estaven en mans d’una mena de casta sacerdotal impermeable a l’engany, al tripijoc i al pasteleo.

 

» Read more

Share Button

Black Friday

Divendres vaig ser a Girona. M’havien convidat de la Universitat a participar en un debat sobre la gestió de la memòria de les persones que traspassen i deixen enrere  un compte a Facebook, un a Instagram, o un blog en marxa. Encara vaig tenir temps de fer la cercavila del barri antic, ple de terrasses (a pesar dels núvols amenaçadors, el dia es va comportar generosament, i vam dinar al carrer, prop de la catedral), entrar en alguna de les botigues amb personalitat pròpia, de les poques que encara no han estat substituïdes per una franquícia, i sospesar l’impacte de la novetat americana del Black Friday.

» Read more

Share Button

Identitat digital. El dilema de la immortalitat

Aquest arxiu correspon a una sessió sobre "Identitat digital: la pèrdua i el dol, i el dilema de la immortalitat", celebrada a la Universitat de Girona el 27 de novembre de 2014.

If I Die

 

 

 

 

Identitat digita…

Share Button

La boira a la plana

Segur que molts dels que em llegiu heu  tingut ocasió de caminar per la banqueta del canal de Pinyana. Dins el terme de Lleida, la banqueta ha desaparegut en alguns trams, s’ha desplaçat o ha quedat escanyada per un entorn sòrdid, però encara roman intacta en molts zones, que sovint travessen l’horta lleidatana a una certa altura.

 

» Read more

Share Button

Un petit gest

 

Ahir, la meua germana em va explicar que, en anar a retirar les flors pansides del nínxol on estan enterrats els nostres pares, en el cementiri de Lleida, s'hi va trobar un ramet d’espígol “lligat” amb una tija d’heura. Era de la mena de poms que a la mama li agradava fer o que nosaltres li féiem, en els darrers anys, quan l'Alzheimer la va dur a la residència i la deixar en una cadira de rodes.
Qui el podia haver deixat? No ho sé, però m'emocionen aquests actes generosos i anònims o, almenys, no realitzats calculant qui se n'adonarà i com els acollirà.

Share Button

LA LLENGUA CATALANA EN UNA REPÚBLICA INDEPENDENT

 

El proppassat dijous, 13 de novembre,es va presentar el número 39 de la revista Arts al Born Centre Cultural de Barcelona, que inclou un dossier sobre  “La cultura per un nou Estat. Un Estat per a una nova Cultura".
 

L'acte va comptar amb les intervencions de
Jaume Vilella, president del Cercle de Belles Arts de Lleida
Francesc Català, director d’Arts
Alberto Velasco, coordinador del dossier
Josep M. Solé i Sabaté, director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, en representació del president de la Diputació de Lleida
Josep Borrell i Figuera, director dels SS.TT. de Cultura a Lleida

 

L’acte es va cloure amb un debat moderat per Quim Torra, director del Born Centre Cultural, al voltant del tema tractat al dossier i en què participaran els autors que hi han escrit: Joan Manuel Tresserras, Vicenç Villatoro, Eduard Voltas, Carles Duarte i Miquel Pueyo.

 

En aquest post podeu llegir, si us interessa, la meua col.laboració en l'esmentat dossier. el títol és el mateix que l'encapçala.

 

» Read more

Share Button

Pensament màgic

Sembla mentida que vivint en ple segle XXI, no resulti difícil trobar en diaris, canals de televisió una colla d’anuncis de tarotistes, vidents, astròlegs i tota mena d’ensarronadors que, a canvi de diners, s’ofereixen a  curar miraculosament, endevinar el futur, recuperar l’amor o garantir la bona fortuna. 

 

» Read more

Share Button

Si avui és diumenge…

Si avui és diumenge, 9 de novembre, i si vostè em llegeix… això vol dir que avui és la data en què havia de tenir lloc una consulta que ha acabat metaformosejada en un procés de participació ciutadana, a conseqüència d’un gran esforç realitzat de pels tres poders de l’Estat i que, tanmateix, no haurà servit per evitar la imatge dels centenars de milers de catalans i catalanes dipositant el seu vot en els 1.317 locals i 6.695 meses que hi ha a Catalunya, i en els 19 punts de votació repartits pel món.

En aquests darrers dies, Correus ha censurat la nostra correspondència, les autoritats de l’Estat a Catalunya han amenaçat els treballadors de la salut i l’educació… i,  fins al darrer moment, hem hagut de suportar la incertesa de no saber si els senyors fiscals, seguint les instruccions del govern central, ens deixarien o no arribar a les meses i expressar la nostra opinió. Aquest 9N no tindrà cap valor jurídic, les urnes seran de cartró i alguns votarem amb una papereta baixada d’internet i impresa a casa… En suma, hem hagut d’empassar-nos fins a la darrera gota de totes de les humiliacions que ens han estat dedicades, però arribant fins aquí hem posat a bastament en evidència, entre d’altres coses,  la incapacitat  d’aquest executiu del PP, paralitzat dins una gegantina tela d’aranya de corrupció generalitzada, d’assajar cap gest polític, cap temptativa de diàleg.

Quan s’acabi la jornada, la imatge dels catalans maldant per votar s’haurà difòs pel món sencer, i aquest fet constituïrà un nou  èxit en aquesta  batalla pacífica, democràtica i riallera per la llibertat. A partir del dia 10, començarà una nova etapa en la qual el poble català parlarà (aquest cop, sí) a través d’una convocatòria jurídicament impecable i profundament marcada per la seua significació plebiscitària.

Publicat a SEGRE el 9 de novembre de 2014

Share Button

What’s going in Catalonia?

What's going on in Catalonia?

Why Catalans want to decide on their future in a referendum?

El diari ARA ha publicat un interactiu amb imatges, esquemes i text, amb la pretensió de sintetitzar l'anomenat procés català, des de l'inici fins al moment actual, en la vigília de la consulta del #9N. Està disponible en català, castellà i anglès.

Consulta

Share Button

ARTS, cultura i dret a decidir

El proper 13 de novembre, a partir de les 18'30, al Born de Barcelona es presentarà el número 39 de l'ARTS.Revista del Cercle de Belles Arts, que podeu consultar en línia. Aquest número dóna una especial atenció al dret a decidir. En l'editorial es pot llegir:

"En política, com en art, el cànon (digueu-li Constitució) no pot esdevenir mai la presó per a l'artista-ciutadà."

En el mateix acte, Quim Torra moderarà una taula rodona en la qual participaran Joan Manuel Tresserras, Eduard Voltas, Carles Duarte, Vicenç Villatoro i un servidor, Miquel Pueyo.

 

Share Button

Més desigualtat

 

Set anys després de l’aprovació de la Llei de la dependència, el ministeri corresponent ha decidit “congelar” 4.000 persones de la província de Lleida que se n’havien de beneficiar enguany. En la pràctica, l’alternativa que les administracions vénen a proposar als aspirants i a les seues famílies és que confïin en la mort, com a solució definitiva dels seus problemes, i de  fet és gràcies a les defuncions que el govern espanyol pot presumir de la contracció en un 40%, des de desembre de 2011, de la  llista d’espera.

 

» Read more

Share Button

Jaime Gil de Biedma i “las dimensiones del teatro”

Jaime Gil de Biedma  (Barcelona19291990) és un poeta en llengua castellana nascut a Barcelona l’any 1929 i  un dels autors més rellevants de l’anomenada  generació del 50 o dels “nens de la guerra”.

Va passar la guerra civil a Nava de la Asunción, un poble de Segòvia on la seva família tenia una casa. Del poema “No volveré a ser joven” se n’han fet diverses versions musicals. Gil de Biedma el va escriure als 35 anys i el va incorporar dins el llibre “Poemas póstumos”, publicat l’any 1968 i influenciat pel fet que el poeta s’acostava a la quarantena i també per la mort d’alguns familiars i persones properes.

 

Jaime Gil de Biedma2

 

 

» Read more

Share Button

L’hora del Caudillo

A partir de demà, dilluns, ens aixecarem que serà de nit, a les sis del matí, per aplicar la directiva europea que obliga a avançar una hora els rellotges. Ara bé, per culpa d’una ordre del general Franco, dictada l’any 1940, no serem nosaltres sinó els anglesos (amb els quals la península comparteix el meridià de Greenwich) els que estalviaran energia i sortiran del llit una hora més tard. Franco va canviar l’hora espanyola, en plena guerra mundial, per complaure el règim nazi, i fer coincidir l’hora de Berlín i Madrid, i cap govern de la democràcia no ha gosat corregir aquesta extravagància, de tal manera que, en matèria d’horaris, continuem estant més a prop de Polònia que de Potugal.

 

» Read more

Share Button

Aplicacions per a running

Sempre havia pensat que això de córrer (ara se'n diu running) no em passaria a mi. Fa un parell de mesos en parlava en aquest mateix blog. Doncs ves per on i per diverses raons, a mitjans d'agost vaig començar a córrer seguint la pauta d'una aplicació per a Android anomenada Captura Runtastic, una de les primeres que vaig trobar. L'he utilitzat fins avui, quan he completat el primer cicle de 60 minuts corrent (5'72 kms.).

Si teniu interès per triar una aplicació amb motius una mica més elaborats que els meus amb Runtastic, en aquest enllaç trobareu una selecció raonada de 5 de les millors. A mi em va servir per decidir-me a registrar-me en la pàgina d'Endomondo.

 

Share Button

statigram (2) sumari

Share Button

#9N

carteles(trz)

Share Button

Un nou 9N?

Aquesta setmana passada, quan el president va anunciar que aparcava l’acord amb ERC, ICV, EUiA i les CUP, i substituïa la consulta per un procés participatiu, va ser , en paraules d’Antonio Baños, el dia del shock catafilàctic que va deixar aplatats i molts catalans, i que ha trencat (de moment) l’acord entre els defensors de la consulta. Allà on hi havia un 9N ara hi ha un nou 9N amb mancances i interrogants, però amb urnes, paperetes i votants, llevat que el govern espanyol s’empesqui una nova estratagema per impedir que els catalans s’acostin a una urna o surtin al carrer.

 

» Read more

Share Button

Guerreres kurdes contra el terror

kurdish-women-fighters1-1366x768

GET THE HELL OUT OF KURDISTAN, YOU IDIOT

No m'agrada cap mena d'activitat bèl.lica o militar, però de vegades no hi ha més remei que defensar-se, fins i tot amb les armes, d'un agressor que ens vol exterminar.

Aquestes noies, que em fan pensar en les meues alumnes (per l'edat i l'expressió) són dues guerreres de les que constitueixen una tercera part de les forces kurdes que combaten, a Síria, contra l'Estat Islàmic o Isis. Participen en les mateixes accions i corren els mateixos riscos que els seus companys.

Podeu trobar més imatges i informació en el següent enllaç: http://pukcc.net/en/kurdish-women-warriors/

Share Button

“Escupitajos con Ébola”

Reprodueixo un titular del diari El Faro de Melilla, relacionat amb els enfrontaments constants que es produeixen en la frontera d'aquesta ciutat africana, entre policia i guàrdia civil, i immigrants procedents de tot el continent. B0F7PlHCYAAdUeP.jpg large

 

» Read more

Share Button

Quanta gent hi va haver l’11S i quanta el 12O, a Barcelona?

Share Button

El N9N segons Antonio Baños

Reprodueixo íntegrament l'article d'Antonio Baños, el que més m'ha assossegat, després dels sotracs polítics i emocionals dels darrers dies…

El Shock Catafilàctic

Antonio Baños

La nostra terra és redimida. El gran moment és arribat. Fora els ultratges. Lluny la mentida

A la vida d’un servidor, un parell de coses li han portat problemes de forma persistent. Son els gintònics i l’optimisme. El primer dels factors avui dia es troba absolutament hipsteritzat i barcelonitzat i qualsevol passarell es vanta de beure'n un, fins i tot amb verdures, pilota i carn d’olla. L’optimisme, però, encara és una malura secreta vergonyant i profundament anticatalana.

 

» Read more

Share Button

Haikus i tuits

Un  haiku és un poema breu d'origen japonès, format per 17 síl.labes repartides en 3 versos de 5, 7 i 5 síl.labes sense rima. L'haiku és senzillament allò que passa. No duu títol i es llegeix, no es recita.

 

» Read more

Share Button